HOMILIA DG-TO-A11
VIURE DE FRANC (Mt 9,36-10,8)

Tenim moltes maneres i molt sofisticades de passar factura a Déu pels serveis prestats. Ningú no fica els diners en un negoci que no té la viabilitat garantida i són pocs els sonats que fan inversions a fons perdut. És francament dur això de donar de franc, què vols que et digui? Que ho hem rebut de franc? Potser sí, però tampoc no es tracta de fer el pallús, que “lo que se da no se quita”.

Una manera de passar factura és la de l’Anna, que va deixar de creure en Déu perquè no va alliberar la seva mare del càncer que va acabar amb la seva vida. Amb el respecte infinit que mereix una situació tan dolorosa com aquesta, l’Anna ha volgut passar factura a un déu insolvent i, és clar, li ha acabat retirant el crèdit. Cal buscar la solvència d’un Déu que és vida, no perquè ens estalvia la mort, sinó perquè ens la fa viure amb sentit. D’acord, és dur, ningú no diu el contrari, però si no acceptem que la vida es rep de franc, difícilment aprendrem a donar-la també de franc.

O la del Ricard, que no sap si fer la confirmació perquè no creu en un déu que no et pot donar allò que li demanes, llavors de què serveix creure en Déu? Amb tots els respectes, Ricard, potser ha arribat l’hora de mirar de confirmar la fe en un Déu que no és Papà Noel, sinó el Déu Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Potser la preparació de la confirmació és l’ocasió ideal per a plantejar-se, abans que les respostes, quines són les bones preguntes, aquelles que amb el temps i una canya ens poden conduir a les bones respostes. Això és dur, potser sí, però encara és més dur viure d’il·lusions o viure desil·lusionat.

O la del Marc, que aparentment no ha cobrat res per haver-se fet jesuïta, però que reclama contínuament un plus de sentit, de felicitat, de consolació, de seguretat... pel fet d’haver arriscat aparentment més que els altres. Amb tots els respectes, amic meu, què tal si aprenem a fer, no només allò que ens agrada, sinó a fer que ens agradi allò que fem? Dius que és dur? Potser sí, però potser ha arribat el moment d’escoltar la “cara B” de la vocació, aquella que no viu de grans projectes que tenen molt de projecció ideal i poc de disponibilitat, aquella que viu l’oportunitat present com si fos l’única i l’oportunitat futura com si fos present.

O la manera de passar factura de tots els segadors que obliden que treballen a compte d'un altre i que ni el camp ni la llavor no els pertanyen. El segador treballa perquè no es perdi el fruit que ha sembrat un altre i perquè aquest fruit serveixi d'aliment als altres. Com deia Samuel Ruiz, bisbe de Xiapes: "el catequista no es quien siembra, sino quien ayuda a recoger lo que el Espíritu ha sembrado". No us resulta això profundament alliberador? D'ansietats, d’impaciències, d’ambigüitats. Hem de fer tot el que és a les nostres mans, res més i res menys, la resta és tasca de l'Esperit. És dur quan oblidem això i ens entestem a collir patates allà on l’Esperit ha sembrat carxofes.

No serà que volem cobrar per allò que no hem fabricat i rebre per allò que no hem donat? No serà que ens costa tant donar de franc perquè som incapaços de reconèixer que abans ho hem rebut de franc? No serà que vivim tristament i a mitges perquè en comptes de viure de franc, vivim com el “cobrador del frac”?