HOMILIA DG-TO-B03
IMMEDIATAMENT (Mc 1,14-20)

Imagineu que un metge d’urgències li diu a algú que s’està dessagnant: “esperi un moment, que me'n vaig a fer un talladet i ara torno”. O, si ho preferiu, per fer-ho menys macabre, imagineu que Steve Jobs truca a un estudiant de l’últim curs d’informàtica per a oferir-li un treball important a Apple. Quina imagineu que seria la resposta?

Hi ha crides urgents que no es poden deixar per a més tard. Hi ha deures que no accepten retard. Hi ha ordres que s’han d’obeir de seguida. Hi ha accions que demanen la precisió d’un microsegon... En molts casos, és qüestió de vida o mort i, si més no, la celeritat de la resposta pot condicionar decisivament el teu futur o el futur d’un altre.

La Mercè s’ha enrolat a Metges Sense Fronteres. Ja no podia esperar més. Ara té les filles crescudes, el marit conscienciat i la feina estable. Pot demanar excedència i marxar sis mesos allà on la vulguin enviar. El seu marit va marxar aquest estiu a fer un cim de 7000 metres al Paquistà. Tampoc no podia esperar més. Cadascú té les seves urgències impostergables i sap quan arriba el moment de respondre sense demora. Aquesta és la força irresistible del sentit en les nostres vides: quan el tenim a la porta, ens troba amb la mà a la maneta disposats a obrir, fins i tot, una dècima de segon abans que truqui.

Si esperes donar sentit a la teva vida quan siguis gran, potser et mancarà disponibilitat i t’hauràs de conformar amb un sentit de segona mà, ple de forats. Si esperes donar sentit a la teva vida quan hagis tocat fons, potser et mancarà la força per aixecar-te. Si esperes donar sentit a la teva vida quan Déu et parli més alt que el volum dels teus auriculars, potser hauràs perdut l’oïda i només sentiràs punxades.

La gent que ha salvat algú d’ofegar-se, explica que es va llençar a l’aigua sense pensar-s'ho massa, com mogut per una urgència que se li imposava. Doncs així és com hem de respondre a la crida de Déu: amb la urgència d’algú que s’ofega. Hi ha coses que només ets capaç de fer quan entens la seva urgència, i els ninivites la van entendre a la perfecció. Per això, a l'últim moment, es van salvar de l'aiguat; no el que havia de provocar Déu, sinó el que ja havien provocat ells amb la seva injustícia.

Pau ens exhorta a “no deixar perdre l’oportunitat present”, perquè no sabem quan se’ns presentarà una altra, si és que se’ns torna a presentar, “perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”. Així és com hem d’entendre les seves paraules: no es tracta de menysprear la nostra vida de cada dia, sinó de donar-li un sentit que sigui tan vàlid als vint com als vuitanta anys, és a dir, que ens posicioni amb la mateixa urgència i sense dilacions davant el que és definitiu.

Així és com va trobar Jesús a Simó i Andreu, a Jaume i a Joan: amb la mà a la maneta, disposats a obrir la porta immediatament, per anar-se’n amb ell. Aquestes grans respostes, que són les decisives, si te les penses tres vegades passen de llarg i, quan obres la porta, no hi trobes ningú a fora.