MANIFESTACIÓ (Jn 12,20-33)
La primavera la sang altera i la vida es manifesta amb tot el seu esclat. Les llavors, mortes durant l’hivern, han brotat i comencen a treure flor, anticipació poètica del fruit que vindrà més tard.Arriba la primavera i tothom es manifesta. Els estudiants contra Bolònia, els treballadors contra la crisi, els empresaris contra el govern, els periodistes contra els mossos... Fins i tot, Déu es manifesta.
Déu es manifesta contra “el món” i a favor nostre. Contra el gra de blat que es podreix en un calaix per por a perdre’s. Contra la il·lusió de la vida guardada, poruga, autoreferida, que no creu en la força transformadora de la primavera.
Contra tantes vides que es perden per no lliurar-se a quelcom més gran i més noble que elles mateixes. Però també contra la destrucció de la llavor més fràgil, de la llavor “sense papers”, de la llavor “inviable”… amb la coartada del progrés, del benestar i de la vida no desitjada.
Arriba la primavera i Déu surt al carrer. Treu la pancarta i enfila l’avinguda del món disposat a liar-la. Jesucrist és la pancarta viva que encapçala la manifestació. Mira que hi ha escrit: “jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”.
Ens consta que la manifestació va ser dissolta i els manifestants dispersats per les forces grises de la primavera (que també les té), com el gra de blat quan cau a terra i mor.
Sabem que la pancarta va anar per terra i tothom va passar pel damunt. Va romandre al terra durant tres dies, el temps que calla la primavera, com quan arriba per sorpresa la gelada amb el brot encara tendre.
Però al tercer dia, Déu va tornar a aixecar la pancarta del terra i la va posar ben amunt perquè, ara sí, tothom que la vegi se salvi. Fins avui, són molts els qui arrisquen la seva vida, ebris de primavera, per mantenir-la alçada.
I tu que llegeixes, perquè no surts ara mateix al carrer, t’agafes a la pancarta i et poses, també tu, a manifestar-te.
1 comentari:
Enmudeixo de desconcert. Avui, la noia sense papers em diu que té sort de poder marxar al seu pais ben aviat, abans no la detinguin ..
Li dic que sí, que té raó, que té molta sort, molta més sort que la gent que no pot tornar a la seua terra .
Ella té una mare a la que cuidar i al seu pais diu que ja s´espavilarà, renunciarà al somni de viure a la Europa lliure i rica.
Fa anys qué treballa i ajuda a tots els seus, amb sacrifici, amb alegria. De vegades és un nebot, de vagades una germana, un germà ( en té molts)
Es a la manifestació que encapçala Déu , al seu costat.
Quant l´admiro!
Publica un comentari a l'entrada