HOMILIA DG-PQ-B05
SARMENTS (Jn 15,1-8)

Quin gust quan surts del perruquer! Quina delícia el clatell lliure i les orelles airejades! Quina sensació de net després d’afaitar-te o de depilar-se! Quina suavitat tan agradable!

Si la vinya tingués sentiments, experimentaria quelcom semblant quan el vinyater l’esporga i la neteja. Esporgar és tallar allò que sobra, que molesta, que embafa i que no deixa respirar. Esporgar no és mutilar, sinó airejar.

Així com el cabell creix més robust i la barba més poblada després de passar-hi la tisora, també les sarments creixen més fermes i els raïms més densos després d’una bona poda.

No teniu sovint la sensació d’estar com estancats, que no avanceu, que esteu bloquejats amb algun tema o amb alguna persona, com que us patina l’embragatge de la vida? Sol ser un signe de que no s’ha esporgat bé i a fons.

Quantes coses convé encara que siguin esporgades de la nostra vida: tantes coses que ens sobren i no ens deixen respirar. Però estem tan aferrats a elles que no les podem esporgar nosaltres mateixos. Necessitem les tisores amoroses del vinyater.

Perquè el vinyater no és un nen capriciós que talla sense criteri; ben al contrari, sap perfectament fins a on pot tallar i fins a on no, quin tall és productiu i quin tall seria esterilitzant. Perquè estima la cep, coneix les sarments i vol que donin molt de fruit.

Heu vist mai com queden els ceps de peladets després de la poda? Sembla mentida que una cosa tan esquifida pugui arribar a donar fruit. I mireu si en donen! De la planta més rònega, seca, escarransida... surt el nèctar més fi i preuat de tots.

Llarga vida a les sarments que resten unides al cep després de la poda. D’elles colga el raïm que per al món es converteix en vi.