A LA DRETA

HOMILIA B-FS-ASCENSIÓ (Mc 16,15-20)

Feia d’escolanet del Bisbe Ricard Maria Carles a la parròquia de Sant Cugat quan es va fer públic el seu nomenament com a Cardenal. Mentre es desvestia a la sagristia, preveient l’allau de mitjans de comunicació que l’esperaven a fora de l’església, va agafar pel braç el seu cap de premsa i li va dir amb veu baixeta: “tu, no et moguis de la meva dreta”.

Els jueus traspassaven el dret de progenitura posant la ma dreta sobre el cap del fill gran. La dreta era la ma que s’aixecava solemnement quan es volia concertar un jurament. El costat dret era el costat més noble, el que servia per a saludar i per a abraçar i, si havien de donar un petó, ho feien a la galta dreta. Ningú no posaria mai a la seva dreta algú de qui no tingués plena confiança, algú amb qui no s’identifiqués plenament. Finalment, el creient es confiava a la dreta de Déu, perquè era la seva ma forta, la que servia per a sostenir i per a protegir.

Les lectures d'avui ens diuen que Jesús seu a la dreta de Déu. Això vol dir, en llenguatge bíblic, que gaudeix de la seva plena confiança i és el màxim exponent de la seva força (un crucificat que va proposar l'amor com a únic manament!). Déu té assegut a la seva dreta un home amb qui s’identifica plenament, un home que pot parlar legítimament en nom seu... i en nom nostre.

S’han presentat molts altres candidats per ocupar el seient que hi ha a la dreta de Déu: Sòcrates? Zarathustra? Mao? Gates? Messi? Hana Montana? Gandhi? Ningú?... Però de seient només n’hi ha un. Sense desmerèixer els altres, els cristians creiem que és Jesús qui ocupa aquest seient, perquè ningú com ell ha fet visible el rostre invisible de Déu.

Els cristians no sabem massa com és Déu, però hem conegut aquell que seu a la seva dreta. És per això que els cristians no sabem parlar de Déu sense parlar de Jesús, sense parlar d’aquell que seu a la seva dreta i s'hi emmiralla. Assegut a la seva dreta, Jesús és allò que veu, allò que sent, allò que toca: rostre, veu i carn de Déu.