Ens recordem de Déu quan toquem els límits de la vida: la malaltia, la mort, o bé la vida recobrada i l’agraïment fora mida. Només l’adolescent creu que la vida no té límits, i és per això que l’adolescent, pròpiament, no “necessita” creure en Déu.L’adolescent no creu en els límits, però els intueix, perquè no és estúpid. Per això surt constantment a buscar-los, a desafiar-los, a temptar-los... fins que hi topa. Tots plegats fem ara com els adolescents: volem viure ignorant els límits... fins que hi topem.
L’experiència del límit fa emergir de nosaltres el més sublim i el més patètic. L’experiència del límit fa que una dona que ha fet bandera del seu ateisme, no pari de bramar contra Déu, com si Déu existís i la pogués escoltar. Patètic o sublim?
Un pare desesperat s’abraona als peus de Jesús, suplicant-li amb tota l’ànima que impedeixi la mort de la seva filla. Patètic o sublim?
Un grup de persones rient-se’n de Jesús perquè diu que la criatura no és morta, sinó que dorm. Patètic o sublim?
Una dona amb hemorràgies arrossegant-se d’amagatotis fins a tocar la borla del mantell de Jesús, convençuda de posar-se bona. Patètic o sublim?
Quantes vegades m’he arrossegat jo demanant a Déu que aturi les hemorràgies per les què perdo el coratge de sortir de mi mateix i de donar-me? Patètic o sublim?
Som carn fràgil i impotent davant el límit, amb l’agraïment com a única arma. Patètic o sublim?
No sabria què dir, la veritat. Però prefereixo creure que Déu converteix en sublim allò que als nostres ulls és patètic. En canvi, no hi ha res més patètic que creure que el cinisme i la descreença són l’únic refugi “sublim” que ens queda davant el límit, davant Déu.
L’agraïment és sublim, encara que la necessitat sigui patètica. La fe és sublim, encara que la pregària sigui patètica. Als ulls de Déu, nosaltres som sublims, encara que de vegades puguem semblar patètics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada