LLAR DE FOC

HOMILIA B-FS-SANTÍSSIMA TRINITAT (Mt 28,16-20)

Tres cops l’any m’escapo amb tres companys jesuïtes a passar un cap de setmana a Els Andreus, la Masia de la meva família. Arribo al vespre i el primer que faig és encendre la llar de foc. Podeu imaginar la importància d’encendre la llar de foc? Significa tantes coses... totes de cop! Primer buido les restes de cendra acumulada, després poso paper de diari, branquetes fines i si hi ha sort alguna pinya seca, branquillons més gruixudets i un tronc més consistent (he de confessar que no sóc massa bo encenent llars de foc... manca de pràctica). Misto, atiador, paciència, molt d’amor, sovint més d’un intent... I, de cop, el miracle: el crepitar de l’escorça, la vibració de la campana xuclant, la flama blava, taronja, blanca... La casa s’omple de records, és com si despertés la seva ànima adormida: els sofàs recobren la vida, els sifons decoratius comencen a parlar de tot el que han vist i sentit. La llar de foc és com una immensa biblioteca que guarda fidelment la memòria familiar, la memòria entranyable dels racons i dels olors i del nostre nom.

Menys mal que tres cops l’any puc practicar el sagrament de la llar de foc, el ritus de la memòria entranyable. Al voltant d’aquest foc, els quatre companys obrim el cor i deixem que el foc encengui la memòria agraïda del que fem i del que som. Surten molts noms i algunes preocupacions, alegries, dificultats... El foc de la llar és un netejador increïble de la memòria, et va treballant per dins i vas veient les coses cada cop més nítides, cada cop més properes i diàfanes... i sense necessitat d’alcohol! El foc de la llar et neteja l’ànima i et fa baixar poc a poc les armes. El foc de la llar et torna aquell seré consentiment a la veritat que precedeix sempre la reconciliació. Sí, Senyor, jo sóc aquesta història que tu estimes més que no pas jo.

Molts agafen la Santíssima Trinitat com l’exemple paradigmàtic de l’abstrussitat conceptual del cristianisme, però s’equivoquen. La Trinitat no és un galimaties, sinó una llar, una comunió d’escalf, una combustió divina. Si voleu una imatge simple i entranyable de la Trinitat mireu una llar de foc: el foc és el Pare, la llenya és el Fill, l’aire és l’Esperit Sant. El Pare és amor que crema i dóna llum. El Fill és la vida consumida per aquest amor. L’Esperit és el vent que atia i fa més viva aquesta combustió d’amor.

Déu és com una llar de foc. És la memòria agraïda de la humanitat, el cor encès d’un món convuls, el racó entranyable on són possibles totes les confidències i totes les reconciliacions. Ai d’aquelles llars que en comptes del foc, només poden encendre la tele o l’ordinador! Déu Pare, Fill i Esperit Sant manté encesa la llar del món quan arriba l’hivern i fa que el món sigui una llar habitable. Manté encesa la memòria agraïda del món i li parla a cau d’orella, perquè “a veure si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc”.

Com tenim nosaltres aquesta llar?

• Potser un foc mal encès, o apagat, reduït a cendres... Potser no era un bon foc, potser convé apagar-lo del tot i tornar a preparar la llenya (posar primer rostoll, després branca, després tronc... i deixar que l’aire hi circuli!).
  
• Potser unes brases encara latents sota les cendres que cal encara reconèixer i deixar que l’Esperit les atiï de nou... És impossible apagar del tot aquest foc!
  
• Potser una llar de foc elèctric, sense llenya que es consumeixi, sense cendra. Una espiritualitat elèctrica, que diu que “som pols d’estrelles en un oceà còsmic de llum on es fa transparent la nostra papallona interior...” Bla, bla, bla...