Hi ha una sordesa que no es cura fàcilment: estem davant el miracle més feixuc de tots els que fa Jesús. La gent li demana una coseta ràpida, imposar les mans i a córrer; però sembla que, en aquest cas, no n’hi ha prou. Jesús s'enduu el sordmut tot sol, lluny de la gent, de l’espectacle i la propaganda, i comença amb ell una feinada. Li posa els dits a les orelles (com si volgués treure un tap), li toca la llengua (per destravar-la) i, després d’un gran esforç, marcat pel seu sospir, li diu una sola paraula: “Efatà”. La homilia més curta i més eficaç de la història. Ja pots dir moltes paraules i totes boniques, que si no hi ha un treball previ fet amb les mans, apartat de la gent, de l’espectacle i la propaganda, les orelles del sord seguiran tapades i la llengua del mut seguirà travada. Serveix, en aquest punt, allò que es diu al metro o a l’autobús: “deixin sortir abans d’entrar”. Si volem que la paraula de Déu ens arribi com el que és, paraula capaç de salvar, primer hem de deixar sortir tot allò que li barra el pas. I no cal ser un crack per adonar-se de la quantitat de coses que avui en dia semblen bastir una barrera infranquejable.
Venen molt al cas, com a colofó, unes paraules de Sant Pere Claver, un altre home de paraula curta però eficaç. Al final d'una carta en la que descriu fil per randa tot el havien fet per acollir els esclaus negres que arribaven de Guinea en condicions infrahumanes, diu amb una candidesa esparverant: “d’aquesta manera estiguérem parlant-los, no pas amb la llengua, sinó amb les mans i les obres”.
2 comentaris:
Hola!!
Buscant una paraula a Google he arribat al teu blog. M'agrada! Així que, amb el teu permís (imagino que dius que sí jeje) et linko :-))
Felicitats Marc! Has rebut un premi a Parcourtlesentier!
Publica un comentari a l'entrada