FONS RESERVATS

Hi ha un temps en què penses que les coses són blanques o negres, i que les grans opcions sempre es juguen entre tot o res. Fa vint anys, vaig sentir la urgència de donar-ho tot sense reservar-me res, i amb aquest propòsit vaig marxar al noviciat dels jesuïtes. I aquí estic, vint anys després, descobrint que, encara que el fons és autèntic, les coses no són tan simples ni les dicotomies tan nítides.

Ara que passo dels quaranta anys, vaig caient en el compte de que la diferència capital no és la que hi ha entre tot o res, sinó la que hi ha entre tot i gairebé tot. El problema no és tant el que dones -que pot ser molt i boníssim-, com el que et reserves -encara que sigui poc i insignificant-. És aquest "fons reservat" el que, de cop, et passa factura.

Un reconeix que ha viscut a fons, que s'ha lliurat generosament, que ha donat molt; però, tot i així, per poc honest que sigui amb ell mateix, descobreix com una resta d'insatisfacció encara no exorcitzat, una insubornable sensació que alguna cosa falta, que aquella carta que guarda dissimuladament sota la màniga ha d'entrar també en el joc, si no vol que li quedi fixada a la cara aquest somriure que mostra només la meitat de l'ànima.

I no em refereixo a aquestes reserves legítimes i fins i tot necessàries (si no vol confondre la donació amb l’aniquilació); em refereixo a aquestes reserves mesquines, aquesta xavalla existencial que guardem en una caixa, no com a provisió per a donar-se millor, sinó com a reserva per a no donar-se tant. Em refereixo al nostre temps sagrat, al nostre espai inviolable, a les nostres manies intocables, als nostres secrets irrevelables, als nostres petits vicis inconfessables, i també a les mentides que decidim creure'ns per blindar aquests "fons" de tota ingerència aliena i de tota conversió possible.

És llavors quan caus en el compte de que aquest tipus de reserves són trampes que ens tendim a nosaltres mateixos, com aquell que per por de caure en una trampa petita cau en una altra de més gran. Si algú et diu que als quaranta et desenganyes, no el creguis: no és que et desenganyis, sinó que ja no t'enganyes, que no és el mateix. Per descomptat, un pot seguir enganyat durant quaranta anys més, però no val la pena. Encara som a temps de posar aquesta xavalla existencial sobre la taula i afegir-la a la resta. Poc o molt, això és el que tenim i això és "tot" el que podem oferir. Potser no més, però tampoc menys.