TALENT

Hi ha coses que no ens costa de fer, que les fem sense dificultat i perdem la noció del temps quan les fem. Hi ha coses que no cauen sota les urpes d'aquella rància ideologia que ho supedita tot a la causa, fins i tot l’alegria. Estem obligats a fer també el que ens agrada i ens surt de dins. Cultivar el talent, poc o molt, és un deure que el món mereix de nosaltres i que no li podem negar.

Jesús ho explica a la paràbola dels talents: l'important no és la quantitat absoluta, sinó la quantitat relativa. No és important si donem 30, 60 ó 100, mentre donem el 100% del que podem donar. Qui més en té que més en doni, i qui en té menys que en doni menys, però tant l’un com l'altre que donin tot el que tenen. Això és el talent.

Dos enemics amenacen aleshores aquesta alliberadora concepció del talent. D'una banda, hi ha una moral de banda estreta que ofega el talent i estimula la falsa modèstia, amb la coartada de que no serveix o no val la pena. Hi ha una vergonya carregada de supèrbia. Cras error camuflar el talent, dissimular-lo, i no diguem ja sepultar-lo per por de perdre'l. No perdo el talent quan l’exposo, sinó quan l’amago.

L'altre enemic del talent és la malaltissa dependència que tenim del judici aliè. El judici aliè és imprescindible si està fet per estimular, encara que sigui crític. El problema és quan aquest judici busca reprimir i desactivar el talent dels altres per enveja o per mesquinesa. És una llàstima veure com proliferen els jutges mesquins del talent aliè.

mpressiona veure el que han fet amb Susan Boyle, una dona senzilla amb una portentosa veu, a qui van aconseguir confondre, espectacularitzant el seu indubtable talent i convertint-la així en una caricatura d’ella mateixa. El talent convertit en pura carnassa televisiva.]

L'important no és l'èxit ni la fama, sinó el talent. L'important és l'amor que destil·lem quan li deixem via lliure al talent, per molt que ens puguem equivocar. El talent neix quan s'alia una determinada inclinació personal amb el seu pertinaç cultiu en el modest hivernacle dels intents fallits i del tornar-ho a intentar.

Això no vol dir que el que fem hagi de tenir un valor reconegut; és més, pot ser que es tracti, pel que fa a valoració "objectiva", d’un autèntic xurro. Però si està fet amb talent, amb el desvergonyiment que dóna el talent quan és viscut sense complexos i sense escrúpols paralitzants, aleshores el seu valor és el màxim que es pot esperar, i no hi ha valor “objectiu” que valgui.

Perquè allò que dóna valor al talent és l'amor, aliat sens dubte amb l'ofici, en una combinació lúdica que li treu aquesta aura de solemnitat adusta amb què acostumem a embolicar sovint les veritats més simples. I el talent n'és una d'elles.