divendres, 27 de novembre de 2009

UN PLANÇÓ

[HOMILIA C-AD-01]
Estem acostumats a les correspòndencies lògiques: un hort amarat d'aigua florit de tomateres, per exemple. Però no heu vist mai un arbust eixint de la pared vertical d'una església antiga? O la força miraculosa d'un plançó brotant d'una soca de castanyer tallada i seca? És un contrast que sembla impossible.

El cristianisme neix, com la vida, d'un d'aquests contrastos que semblen impossibles. Un Messies sortit de Natzaret, on res no pot sortir de bo. Un Salvador gestat en el ventre virginal d'una nena. La Vida eterna brostant, com un plançó impossible, de la soca tallada i seca de la creu.

La preparació del Nadal és el conreu de l'expectativa en la nostra vida. Advent és adveniment, acollida de la vida que brolla allà on menys ho esperaves, com un plançó tendre, delicat, insolent.

Per això s'ha d'estar atent. Tot excés és un obstacle, un embotament dels sentits que han d'estar concentrats en el veure i el sentir. Com és que hem convertit Nadal en un excés? Excés del menjar, del beure, de la preocupació pels negocis, dels cors embafats i afeixugats.

Nadal ha perdut el seu mordent escatològic, ha perdut la tremolor, l'ai al cor, l'esverament per la novetat radical que arriba, l'expectativa febril, les contraccions i les suors de la inminència.

Nadal no és nit de pau, sinó de guerra. El pessebre no és un paisatge bucòlic, sinó un camp de batalla. Nadal no és la molsa, sinó la soca tallada i seca d'un món que s'entesta a no veure, a no sentir, mentre tants cauen i tants es queden al marge.

Nadal no és una tomaquera fruitant enmig d'un hort exhuberant, Nadal és un plançó fràgil, delicat, però insolent com la vida que només l'amor d'un Déu és capaç de fer brollar de la mort.

1 comentari:

Anònim ha dit...

M'agradat molt la comparació del Nadal,amb un fràgil plaçó capaç de generar tant d'amor.