BENEÏDA COMPLEXITAT

[HOMILIA C-FS-PENTECOSTA (Ac 2,1-11)]

"Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se." L'Esperit no uniformitza, uneix respectant la rica complexitat de les coses i les persones. L'Església és així una rica complexitat animada per l'Esperit Sant.

Però ens cal aprendre a conviure amb la complexitat, a fugir de la simplificació, a no tenir por de la diversitat malgrat això faci més costosa la convivència. La complexitat és un dels principis de la vida humana. La vida humana no és difícil, és complexa, que no és el mateix. Hi ha molts matissos que interactuen, moltes perspectives diferents i complementàries que fan la vida contradictòria, però rica.

Ho veiem en la rica complexitat científica. La ciència precisa observar la màxima quantitat de fenòmens diversos, fins i tot contradictoris, per no enganyar-se i poder donar així resposta als problemes. Un sistema òptim és aquell que arriba a combinar la màxima complexitat en les dades, amb la màxima simplicitat en els principis. Aquell que aconsegueix condensar en una fòrmula simple, la gran complexitat dels fenòmens que observa. Conscient, això sí, de la provisionalitat de tot principi, de tota fòrmula, de la seva permanent perfectibilitat.

Ho veiem en la rica complexitat humana. Desgraciadament, som amants de les simplificacions, de la demagògia, de la caricaturització dels altres i de la realitat. «Tots els polítics són uns corruptes, tots els capellans són uns reprimits sexuals, tots els inmigrants són uns lladres.» Quanta menys tolerància a la complexitat, més propensió als totalitarismes, als radicalismes de tota mena, que no són més que una simplificació de la realitat, una reducció de la seva complexitat a les meves pors. Quina pena quan percibim l'altre com algú que em complica la vida, com algú que amenaça els de la meva tribu, com algú que és millor que desaparegui...

Ho veiem en la rica complexitat espiritual. Quina pena quan silenciem les nostres aspiracions espirituals: «No serveix de res... quina necessitat hi ha?... no et compliquis la vida... no et mengis el tarro...» Caiem en la il·lusió de l'encefalograma pla, de l'absència d'inquietuts, de preguntes, de recerques. No volem risc, l'ideal és la persona que funciona a cop d'estímul i no es pregunta res més, en una miope falta de perspectiva i d'horitzó. L'Esperit trenca aquesta inèrcia i ens deixa la casa potes amunt. Llengües de foc, alé de vida, vent impetuós... rica complexitat que crema i ho renova tot. Amb l'Esperit Sant rebem la complexitat com un regal i no com una amenaça.