divendres, 14 de maig de 2010

EL NÚVOL DE L'ASCENSIÓ

[HOMILIA C-FS-ASCENSIÓ (Ac 1,1-11)]

Per a alguns, el núvol pot ser el símbol d’un Déu il·lusori i fantasiós, d'un Déu amant dels misteris i les cortines de fum. En definitiva, un Déu que il·lusiona els homes per un instant, però que torna al seu amagatall quan més el necessiten. Si és Déu, per què no es mostra d'una vegada? Si és Déu i ens estima, com és que té tantes coses a amagar-nos? Potser Déu no existeix i és per això que té molt a amagar, perquè en realitat no hi ha res a mostrar. El núvol no serà, doncs, la cortina de fum d'un Déu inexistent?

El núvol de l’ascensió no és, certament, d’aquest tipus de núvol. Es tracta d'un núvol, no d'una nebulosa. És el mateix núvol que planava sobre les aigües abans de la creació del món. És el núvol que va conduir els jueus pel desert, sovint a desgrat seu... A l'interior d'aquest núvol Moisès podia parlar amb Déu cara a cara... És el núvol que reposava sobre l’Arca de l’Aliança... És el núvol que va endur-se el profeta Elies... És el núvol del què surt la veu del Pare en el baptisme de Jesús: «aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo». I és el núvol en el què vindrà el Fill de l’home a la fi dels temps. Aquest mateix és el núvol de l'Ascensió.

L’objectiu d’aquest núvol no ha estat mai tapar, dissimular, despistar; sinó tot el contrari, revelar, mostrar, ensenyar i manifestar. Res a veure amb una cortina de fum. Déu no juga al cuita a amagar, més aviat esvaeix el fum i esquinça el vel del temple, perquè el veiem, però no com nosaltres ens el voldríem representar, sinó tal com és.

Encara més, aquest núvol porta un nom en hebreu: la 'shekinà', és a dir, la “presència de Déu”. La presència de Déu està representada en la Bíblia com un núvol. D’aquí podem extreure també unes quantes conclusions.

Per començar, el núvol és un intermediari entre el cel i la terra. El núvol està format per l’aigua de la terra i l’aire del cel. Mirant només el cel podem quedar enlluernats i mirant només la terra podem quedar aclaparats. Gràcies al núvol, no quedem enlluernats quan mirem Déu i no quedem aclaparats quan mirem la terra.

Per continuar, es tracta d’un núvol que toca terra, que no sobrevola la nostra terra a vista d’ocell, des d’on es veu tan rodoneta. Qui entra en el núvol de la presència divina, torna a la realitat d’una manera encara més encarnada, estimant la terra i els qui l’habiten més que mai.

Potser això explica perquè la forma cristiana de donar glòria a Déu no és «estar-se mirant el cel», sinó «estar-se estimant la terra».