divendres, 11 de juny de 2010

SANTA PECADORA

[HOMILIA DG-TO-C11 (Lc 7,36-50)]

La Mishnà recull aquest comentari de Rabbi Aquiba sobre el Càntic dels Càntics: "Tota l'Escriptura és santa però el Càntic dels Càntics és sant entre els llibres sants." Jo m'atreviria a dir una cosa semblant de l'episodi de l'evangeli de Lluc que llegim avui. Crec que cap altre episodi no recull com aquest de la "santa pecadora" la veritat més profunda de l'experiència cristiana.

Recordem-ho: una dona que tothom coneix pel seu pecat (“aquesta dona és una pecadora”), Jesús la reconeix pel seu amor (“aquesta dona estima molt”). La dona respon a l’amor que ha rebut fent coses increïbles que ens farien pujar els colors a qualsevol de nosaltres només de veure-les de lluny: “si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.”

Aleshores, Jesús s'adreça al "Simó complidor" que hi ha en nosaltres per confrontar-lo amb la dona pecadora que plora d'agraïment als seus peus: “Simó t’he de dir una cosa...” I a mi Senyor, no tens alguna cosa a dir-me?

Ser cristià és precisament això: recòrrer el trajecte que porta de Simó a la santa pecadora, del Simó dels cinquanta i encara gràcies, a la dona dels cinc-cents i encara és poc. Podem romandre tota la vida a aquest costat de l'experiència de Déu, el nostre costat, fet de pràctiques i de virtuts, de càlculs i de recompenses... sense passar mai a l'altre costat, el costat de Déu, el costat des del qual aquesta dona plora d’agraïment als peus de Jesús.

Jesús no la interromp, la deixa fer, descalç, com Moisès, davant la terra més sagrada que es pot trepitjar, la terra estovada d'un cor ferit i reconciliat, un fang que recupera de cop la seva plasticitat i es deixa modelar de nou. És a partir d'aquest fang estovat per les llàgrimes que Déu pot modelar la nostra santedat. Si li deixem fer.