divendres, 1 d’octubre de 2010

GRA DE MOSTASSA

HOMILIA DG-TO-C27 (Lc 17,5-10)

D'on ens ve el complexe de que, pel que fa a la fe, tots la tenim petita? També els deixebles ho pensen i per això li demanen a Jesús que els augmenti la fe. Jesús els contesta que és suficient que sigui com un gra de mostassa, és a dir molt menuda. Podem estar tranquils, doncs, perquè en aquest cas està clar que "el tamaño no importa". Què és, aleshores, el que importa?

Ara que estic lluitant amb el càncer m'arriben moltes propostes, diguem-ne, alternatives per mirar de vèncer-lo. Tinc l'habitació plena d'aigües de santuaris marians: Lourdes, Efes, Fàtima... Algú m'ha parlat de les bondats miraculoses del suc de papaia. Un altre em convida a provar infusions d'una planta crassa que un metge alternatiu ha testat amb contrastada eficàcia. Hi ha qui m'anima, amb tota la candidesa, a provar directament amb la marihuana (m'imagineu fumant porros a la meva edat, ni que sigui per prescripció mèdica?).

Us he de confessar una cosa, sense cap ironia, i és que no tinc fe. Confesso que no crec massa en l'eficàcia de les aigües miraculoses, el suc de papaia, les infusions... Voldria creure-hi, però no hi crec. Ara bé, tot i no creure en l'eficàcia de l'aigua miraculosa, sí que crec en l'eficàcia de la fe d'aquella persona que me l'ha regalada. Crec en la seva fe, en les seves ganes de que em curi, en l'estimació que hi ha posat pensant en mi, en la seva convicció de l'efecte positiu que l'aigua pot tenir en mi. L'aigua va carregada amb la força de la fe i l'amor d'aquella persona, i en això sí que hi crec. Estic convençut que aquesta fe posa en marxa en nosaltres uns mecanismes que la raó per ella sola no és capaç d'activar.

Quedi clar que em refereixo a la fe, no a la suggestió. Hi ha molta gent que pensa erròniament que la fe és una suggestió, víctimes com són d'aquest prejudici típicament il·lustrat. La fe veritable, la que és suficient que sigui com un gra de mostassa, és tot el contrari d'una suggestió. Proveu, si no, de suggestionar-vos sobre un tema qualsevol, proveu de forçar-vos a creure alguna cosa: "a partir d'ara creuré en Déu, creuré que els miracles són possibles, creuré que el Marc es pot curar si beu aigua de Lourdes". Us adonareu que no funciona, perquè no és més que una suggestió.

La fe és un do, una gràcia de Déu, per això no pot ser de cap manera una suggestió. I com es pot fer algú mereixedor d'aquesta gràcia? Simplement, demanant-la i disposant-se a rebre-la, com un servent que fa la seva feina i punt, sense mirar-se el melic i sense estar pendent a cada moment de rebre la recompensa pel seu mèrit, perquè la fe no és una recompensa per cap mèrit.

El Joan em va dir una vegada que compartia plenament els meus valors, però no la meva fe. Li vaig preguntar si això li era un problema o el feia patir. En certa manera sí, em va contestar, perquè intueixo clarament que els teus valors són el que són perquè s'alimenten de la teva fe. Per què no demanes, doncs, també la fe? No puc, em va respondre, ho he provat, però sento que m'estic suggestionant. Evidentment que t'estàs suggestionant, li vaig dir, perquè no ho demanes bé. I com ho he de demanar? Li vaig contestar, l'important no és com ho has de demanar, sinó a qui ho has de demanar? I a qui li he de demanar, aleshores? A l'únic que te la pot donar i la pot sustentar: a Déu. Però jo no crec en Déu, va exclamar, com li puc demanar res? Simplement digues: "Déu del Marc, de la Txaro, del Pare Agustí, si existeixes, fes que hi cregui, dóna'm una fe com un gra de mostassa".

I després de demanar-la, disposa't al combat, i a no guanyar res, i a perdre-ho tot, i només aleshores a guanyar-ho tot, però d'una altra manera, oi que m'explico? Sí, disposa't a lluitar el temps que calgui, sense posar més condicions que la fe mateixa: no li demanis a Déu res més que Déu. Això sí, segueix anant a missa, gaudint de les homilies, col·laborant amb l'esplai... del contrari les teves peticions s'aniran progressivament buidant de contingut i d'eficàcia, perquè aquest és el teu petit gra de mostassa que algú dia farà moure la morera si perseveres. Segur.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ets la única persona que conec que ha fet reflexionar al meu fill de 16 anys . Hem va dir: mare, el Marc Vilarasau té una fe de veritat, tant profunda, que el meu fill no sabia ni com explicar-la.
I jo que estava desesperada amb ell i el seu agnosticisme, vaig ser capaç de veure en els seus ulls aquest granet de mostassa. Vaig pensar que potser aquestes postures contra la esglèsia, contra els creients i fins i tot contra Déu, potser encara podrien canviar.
Gracies a tú , per esser com ets, perque fins i tot als que no volen veure aconsegueixes il.luminar.

Myriam ha dit...

Hola Marc,
Al igual que tu, soy paciente oncológica, si,paciente, ya que llevo algo más de 4 años de combate; pero lo que realmente comparto contigo en este momento, es en quien pones tu FE, se, que solo EL, si me sigue necesitando aquí, me curará, aunque quizás, me cura un poco cada día, para poder llegar sólo, a lo que para EL es necesario, asi, sin más fuerzas, me distraigo menos.
Gracias, dejate que EL te siga cuidando.
Myriam