divendres, 7 de gener de 2011

DÉU ES MULLA

HOMILIA BAPTISME DEL SENYOR (Mt 3,13-17)

El meu germà Pere és escalador professional i guia d'alta muntanya. Va portar un grup al "Valle Encantado" amb l'objectiu d’escalar el "Dedo de Dios", la principal muntanya d’aquella vall majestuosa. Calia creuar el riu Limai, un riu que baixa amb una força insospitada a jutjar per la seva aparença tranquil·la. L’únic mitjà del que disposaven per creuar el riu era una barqueta inflable de més aviat petites dimensions.

Van anar passant a l’altra riba en grups de dos, fent un gran esforç per fer avançar la barqueta a contracorrent. Uns metres abans d'arribar a l’altra riba, la barca va tombar i dos joves se n’anaren a l’aigua. Un dels dos va aconseguir sortir pel seu propi peu, però l’altre va ser arrossegat per la corrent. Era ple hivern i l’aigua estava gelada. El jove va perdre la força i la consciència. Les aigües se l’enduien com un trofeu. Van quedar tots com petrificats: un amic estava a punt de desaparèixer i no podien fer res per salvar-lo.

De sobte, el meu germà va començar a córrer marge avall, com si hagués perdut l’enteniment. Quan va estar a un tret de pedra del nàufrag, sense pensar-s’ho, es va llençar a l'aigua, va agafar el jove per la solapa de l’anorac i va començar a tirar d’ell amb totes les forces. L’aigua estava massa freda i el jove pesava com un mort. Uns segons més i el riu se’ls enduria tots dos. Va estar a punt de deixar-lo anar, però en aquell moment un dels joves que l’havia seguit en la seva carrera es va llençar a l'aigua i entre tots dos aconseguiren treure el noi a terra ferma.

Per què va tombar la barca? Per què va ser incapaç el jove de vèncer la corrent? Per què va començar a córrer el meu germà? Per què es va llençar a l’aigua desafiant totes les lleis de la física i de la prudència? El fet és que el meu germà es va mullar per aquell jove i el va salvar de la mort. El meu germà va acceptar el risc d’una mort més que probable, per mirar de treure aquell jove de nou cap a la vida. Per què ho va fer? Aquestes coses no tenen perquè, es fan i punt, responen a una crida interior molt més profunda que totes les raons possibles.

Jesús també arrenca a córrer darrera nostre quan les aigües de la mort se’ns volen endur riu avall. Jesús sent la veu de Déu que li diu a cau d’orella "aquell que s’ofega és el meu fill, el meu estimat", i no s’ho pensa, arrenca a córrer i es llença a l'aigua per tal de rescatar-nos de la mort i estirar-nos de nou cap a la vida. Jesús ve a dir-nos que Déu es mulla per nosaltres, que no s'ho mira de la riba estant, que es llença a l'aigua i que arrisca la vida per salvar-nos. Entenem molt bé l’estranyesa de Joan Baptista: "Com és que tu véns a mi?" La veritat és que no hi estàvem acostumats a un Déu així, a un Déu que es posa a la cua dels pecadors, a un Déu que es submergeix en la nostra història, a un Déu que ha quedat xop d'humanitat, a un Déu que es deixa esquitxar per la tendresa i pel pecat.

És cert, Déu ens ha agafat per sorpresa, no ens ho esperàvem, ja ens deixàvem anar, enduts per la força i la fascinació de l'aigua. Però Déu ens ha agafat de cop per la solapa de l’anorac i ens ha tret fora d'una estrebada. No estem xops d'aigua, estem xops de l'Esperit d'un Déu que es mulla per nosaltres.