JO HO HE VIST

HOMILIA DG-TO-A02 (Jn 1,29-34)

Podríem construir la nostra memòria espiritual a partir de les coses que hem vist. No només de les que hem mirat, que serien incomptables, sinó de les coses que hem arribat a veure. Perquè queda clar que no hem arribat a veure tot allò que hem arribat a mirar. Si així fos tindríem el cor asserenat i l'ànima en pau. Però el cert és cada dia tenim més coses per mirar i menys capacitat per veure.

Hi ha una mirada voraç que devora allò que mira, que ho redueix a miques, que ho despedaça. Una mirada consumista, que acumula objectes, cossos, rostres, paisatges, imatges..., amb una avidesa que comença per no saber quan aturar-se i acaba per no saber com aturar-se. Una mirada que només mira la quantitat i, en aquest sentit, és insaciable. No penseu en els altres, penseu en vosaltres mateixos quan us envaeix aquesta mirada i us fa els seus presoners: com costa aleshores d'alliberar-se'n, oi?

És la mirada del turista de tour-operador, amb el temps cronometrat per mirar quantes més coses millor, sense el temps necessari per veure'n ni una. Devoren una ciutat en dos dies: visiten a correcuita els quatre monuments importants, sopen en un restaurant típic del lloc, saquegen en dues hores tres museus i, un cop tenen les fotos imprescindibles, se'n van corrents a una altra ciutat. Aquesta ja ens l'hem mirada.

És la mirada dels actuals àlbums de fotos electròniques, amb mil-i-pico fotos de cada esdeveniment, a quina més intrascendent. O la mirada dels carrers comercials un dia de rebaixes, amb més impactes visuals en una sola tarda dels que una persona mínimament sana podria processar en una setmana. O la mirada del noticiari, obligat a passar d'una calamitat a una altra quan encara no l'has mirada. O les mirades d'Internet tan fugaces, tan obsessives, tan rapinyaires. O tantes altres mirades frenètiques, buides de tant mirar sense aturar-se mai a ser mirades.

I és que la mirada pot arribar a veure no només quan mira, sinó -com diu la paraula- quan és mirada, quan es pot reconéixer en la mirada de l'altre. La fe és creure sense veure, però vol arribar a veure. L'objectiu de la fe és la visió, la la visió de Déu, que és la plenitud de la mirada: veure a Aquell que ens mira, veure l'Altre de la meva mirada.

Quin sentit té dir que no crec perquè "no ho veig"? És clar que no ho veus! Ni ho veuràs si no deixes que el desert de la fe purifiqui la teva mirada. I és que la nostra mirada obturada només la neteja el desert. Desconfieu dels netejadors de la mirada que no us duguin al desert: són venedors d'escuma blanca.

Joan Baptista no va mirar massa -al desert no hi ha massa per mirar-, però va veure molt en cada mirada. Molts miraven com Jesús baixava a l'aigua, però només ell va veure com l'Esperit també hi devallava. Joan va veure l'Esperit sobre Jesús i per això va poder convidar els altres a tenir la mateixa mirada: "Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món... Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu".

Jesús és l'anyell innocent que purifica la mirada, que la neteja de tantes coses nocives o, en tot cas, innecessàries, i la torna a fer penetrant com una espasa, capaç d'anar al moll de l'os sense fer destrosses allà per on passa. Jesús és el Fill de Déu perquè té la seva mateixa mirada. Ens cal una veritable regeneració, un baptisme de la mirada, si és que volem veure Déu i veure'ns reflectits de nou en la seva mirada. Creieu-me, jo ho he vist, i és això el que salva.