divendres, 11 de febrer del 2011

DONCS JO US DIC

HOMILIA DG-TO-A06 (Mt 5,17-37)

Parlant amb el Josep ens preguntàvem si no hem parlat molt d'espiritualitat i poc de religió. Tenim clar quin és el discurs i quins són els valors, però no tenim tan clar com posar-los en pràctica i, sobretot, com perseverar-hi. Tenim clar que hem de ser com Jesús, lliures i autèntics, i fins ara créiem que era cosa de posar-hi voluntat i de fer un recés de tant en tant. Ara ens adonem que no és així, que ens quedem sempre molt lluny de les millors intencions i que, de tant anar per lliure, al final ens quedem sols. Una espiritualitat, per meravellosa que sigui, si no troba una mediació religiosa ben concreta, per imperfecta que sigui, al final queda poc més que una bella nostàlgia o un consumisme ocasional de productes espirituals cada cop més exòtics.

Parlant amb la Clàudia ens preguntàvem si els pares i els mestres no hem ensenyat els nostres joves a satisfer els mínims com si fossin màxims: a no arriscar, a no ser més generosos del compte, a no complicar-se l'existència, a escombrar sempre cap a casa. Ho hem fet per protegir-los, per assegurar-los el futur, per evitar-los ensurts i equivocacions; però, siguem sincers, en el fons ho hem fet perquè no tenim cap "manament" a proposar-los. Ens vam carregar el manament, conveçuts que només així assoliríem l'emancipació, però la veritat és que, lluny d'obtenir el que esperàvem, ens hem quedat amb una casuística de mínims cada cop més sofisticada. Hem ensenyat a les noves generacions, finalment alliberades del llast de la religió, a fer el mínim necessari, sense saber com transmetre'ls la passió de fer el màxim imprescindible.

Penso que Jesús ens vol fer entendre a l'Evangeli la diferència que hi ha entre la llei i el manament. La llei regula els mínims; el manament, en canvi, incentiva els màxims. La pregunta de la llei és "què he de fer"?; la pregunta del manament és, en canvi, "que més puc fer"? La llei es compleix i punt; el manament, en canvi, es "guarda". Quan alguna cosa realment ens importa en fem d'ella, no una llei, sinó un manament, un innegociable. Doncs això és el que ens recorda Jesús avui a l'Evangeli posant el manament exageradament per damunt la llei: «Heu sentit que us deien... doncs jo us dic...». O sortim d'aquesta casuística legalista de mínims en què vivim tots plegats o el que diu Jesús a l'Evangeli ens semblarà una bajanada.

Si oblidem el sentit religiós del manament, aleshores la llei queda reduïda a un simple codi de conducta, a una ètica de mínims, a una espiritualitat sense manament. Una llei com aquesta pot ser molt necessària de cara a la convivència; una espiritualitat com aquesta pot anar molt bé de cara a millorar l'autoestima; però tant l'una com l'altra són insuficients de cara a la felicitat. Hi ha una manera de complir la llei o de practicar l'espiritualitat que mira sempre d'esquivar el manament, preguntant-se quin és el mínim que he de fer per estar dins la legalitat, per estar bé amb mi mateix, incapaç d'anar més enllà.

Heu sentit que us deien «compliu la llei mirant de treure el màxim profit amb el mínim d'implicació»; doncs jo us dic «guardeu el manament encara que estigui molt per sobre de les vostres forces, perquè el que importa no és la vostra fidelitat sinó la de Déu». Heu sentit que us deien «entreu dins vostre i trobareu totes les respostes»; doncs jo us dic «surtiu de vosaltres mateixos i trobareu en l'Altre la resposta a la pregunta que vosaltres sou». Heu sentit que us deien «invoqueu la divinitat i vindrà allà on vosaltres sigueu i farà el que vosaltres li maneu»; doncs jo us dic «desplaceu-vos al lloc que Déu ha escollit per manifestar-se i, un cop allà, acolliu el manament, no que Déu dóna, sinó que Déu és».

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Ara ho veig més clar... però, què lluny queda la plenitud del “manament”! (Lluny de diferència entre la realitat viscuda i l’esperit evangèlic que ens tindria que importar com el que més; però també lluny de distancia a “l’Altre” i també lluny de visualitzar-ho com quelcom assequible, per més que el que importi sigui la “fidelitat de Déu”)

Francesc

Montserrat ha dit...

Gràcies! El dissabte al vespre vaig sortir del Casal Loiola donant gràcies a Déu per tu. I ara aquesta descoberta.
L'Alexis, que tant t'havia anat fent present, et va cedir 'el seu lloc' a la celebració.(Tot/es tenim 'el nostre lloc'.)
Gràcies també a l'Alexis, que és 'un crack', per fer-ho possible.
Montserrat.

montserratrb ha dit...

Em sembla que ens costa molt ser al món i no ser del món. Hem de revisar constantment la nostra escala de valors cristians. Potser no expliquem bé, però, sobretot, no som bons models. Les paraules compten una mica. La nostra vida és la que compta en cada moment.
Montserratrb

Anònim ha dit...

Suposo que qui no ha perseguit fins al final (infinit com la persecució d'Aquil·les i la tortuga) un manament haurà patit poques vegades, haurà viscut tranquil... tot i això -i sé que sóc jove i ignorant- ha estat precisament quan he patit lluitant per l'impossible que he sentit que la felicitat no és només, com acostuma a dir la gent, una suma d'alegries. Encara rai, que Aquil·les, si menys no, cada cop s'hi apropa més, a la tortuga, perquè pel que fa a l'amor als altres, sento que com més ho intento més em demana, i és esgotador (i a mi ningú no em va submergir pels peus en una olla de poció màgica). L'Evangeli és com la paradoxa de Zenó però al revès ;D

Ignacio Terrado

Marc Vilarassau ha dit...

Ignacio, quan de temps!
Quina és la paradoxa de Zenó?
Què se n'ha fet del teu blog?
Què se n'ha fet de tu?
Una abraçada,

Ignacio ha dit...

Marc! Vaig llegint les teves homilies! El meu bloc... l'he deixat per un temps, de moment.

La paradoxa és aquesta: http://www.xatakaciencia.com/matematicas/aquiles-y-la-tortuga
El que Zenó volia era quelcom físic: demostrar que el moviment no existeix, però els que no som matemàtics hi podem veure una metàfora de moltes altres coses, de moltes altres persecucions...

Una abraçada!