PESSEBRE

HOMILIA DE NADAL (Jn 1,1-18)

El pessebre és segurament la icona més pura de la innocència humana. Els nens hi veuen la possibilitat d’un món ideal, els adults l’enyorem. Tenim nostàlgia d’un món fet de rius brillants com la plata, de muntanyes nevades, de pastors amb el sarró ple de torrons i garapinyades, de bous i mules ben alimentats, d’homes savis que venen de lluny per portar presents, de pares i mares humils però dignes, d’infants embolcallats sobre un feix de palla tova i càlida.

Nadal és tot això, sens dubte. Nadal és aquest desig d’autenticitat, de senzillesa, de pau i harmonia. Vaig sentir a la radio que es fan més de dos-cents pessebres vivents en diferents pobles de Catalunya. I no només això: quantes representacions dels pastorets?, quantes misses del gall?, quants tiós cagaran de nou?, quants poemes de Nadal? La tradició del Nadal sembla que no es perd entre nosaltres i no crec que sigui veritat que el consum s’ho mengi tot. Molta gent i en molts indrets aprecia les tradicions nadalenques i les conserva, encara que sigui una mica al marge de la fe.

Ara bé, Nadal no és només això. La gran alegria de què Isaïes parla en la primera lectura no és una alegria superficial com el tremolor d’una nostàlgia que dura el que dura el pessebre en les nostres llars abans de tornar a la cruesa del món real. Nadal no és un parèntesi que Déu obre en la nostra història, sinó la revelació del seu sentit, més enllà dels dies i els símbols d'aquesta entranyable festivitat.

L’alegria de Nadal no neix de la dolça enyorança que provoca en nosaltres un pessebre fet amb figuretes de fang. L'alegria inefable de Nadal neix de la paraula que Déu ha volgut plantar, com una tenda, en el cor de la humanitat. Nadal és un temps únic per reconèixer aquesta paraula que tenim arrecerada al cor, i posar-nos en sintonia amb aquest nadó que encara jeu indefens en tantes menjadores com hi ha escampades pel nostre món, en tants pessebres potser no tan idíl·lics com els de les nostres llars, però sens dubte molt més reals.