¿Qui ens anunciarà a nosaltres la fi d'aquest temps de núvols i tempesta? ¡La crisi s'ha acabat! ¡Ja no són necessàries les retallades! ¡Els aturats trobareu feina i els que passàveu penúries us veureu alleujats! ¡El temps de la sang, la suor i les llàgrimes ha passat! Això és el que desitgem tots per Nadal.
Tanmateix, ens costa creure als missatgers que voldrien superar la crisi a base de bons sentiments i bona voluntat, de la mateixa manera que desconfiem dels profetes de la crisi eterna i de l'empitjorament constant. Els cristians sabem que allò que preval no és la fallida sinó el rescat; no és la crisi sinó la bonança; no la depressió sinó el Nadal.
No és optimisme, és esperança. Mentre l'esperança creix, l'optimisme es desinfla amb les dificultats. És per esperança que fem un Gran Recapte d'aliments en plena crisi i n'arrepleguem 1095 tones, dues vegades i mitja més que quan la crisi no era tan gran. És per esperança que Intermon-Oxfam ens convida a no esperar amb els braços creuats. És per esperança que la gent d'Arrels «prepareu el camí del Senyor i aplaneu les seves rutes» acollint a tots aquells que no tenen família i no tenen llar per molt que sigui Nadal.
«No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa, com alguns suposen que fa; més aviat és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió.» L'advent és temps de desert, pèl de camell, llagostes i mel boscana, és temps de crisi i de retallades, temps de pèrdues i de sacrificis compartits; però és, sobretot, una ocasió única per sentir-nos a tocar d'un Déu que ens vol desguarnits, sí, però esperançats.
1 comentari:
Gràcies Marc... i Bon Nadal!!
Publica un comentari a l'entrada