divendres, 27 d’abril de 2012

QUIN RAMAT!

HOMILIA DG-PQ-B04 (Jn 10,11-18)

Vivim temps agitats també per a l'Església. Tensions, amonestacions, notificacions... Hi ha qui pensa que el Concili Vaticà II s'ha quedat curt i proclama la urgència d'un nou concili. Mentre d'altres pensen, en canvi, que el Concili Vaticà II ha anat massa lluny i proposen que es derogui... Per la dreta i per l'esquerra, l'Església pateix estrebades molt fortes que amenacen amb esquinçar-la i sovint ho aconsegueixen.

Per la dreta, fa vint anys que la Fraternitat sant Pius X, fundada per Marcel Lefevre, es va situar fora de la comunió catòlica en l'ordenar quatre bisbes sense el permís de Roma. Mireu com justifiquen aquests angelets el seu trencament: «ens neguem i ens hem negat sempre a seguir la Roma de tendència neomodernista i neoprotestante que es va manifestar clarament en el Concili Vaticà II i després del Concili en totes les reformes que d'aquest van sortir». Déu n'hi do! A tu, segurament, et semblen una colla de carques irredempts que millor que se'n vagin a parir panteres, però per a Roma, que té el carisma de presidir l'Església en la unitat, aquests també formen part del ramat i s'ha mirar que renunciïn a la seva contumàcia i tornin a sentir-se'n part.

Per l'esquerra, la LCWR (Leadership Conference of Women Religious) dels Estats Units, associació que agrupa el 80 % de les monges en aquell país, està revoltada per la decisió de la Congregació per a la Doctrina de la Fe de sotmetre-les a una depuració doctrinal en tota regla. En la mateixa línia, a Europa ha aixecat bromera la reacció vaticana contra la "Pfarrer Iniciative", manifest de 400 capellans austríacs demanant reformes, així com la Notificació que la Congregació per a la Doctrina de la Fe espanyola ha adreçat al teòleg Andrés Torres Queiruga exhortant-lo a corregir algunes imprecisions doctrinals. Potser convindria respirar a fons un parell de vegades abans de fer segons quins estirabots, però sembla clar que la institució eclesial té menys cintura amb aquest extrem que amb el contrari.

El Bon Pastor, es distingeix per dues actituds fonamentals. La primera és que «dóna la vida per les seves ovelles». La segona és que vol que hi hagi «un sol ramat amb un sol pastor». La primera actitud demana una dosi molt elevada d'Esperit Sant, però és que la segona el demana tot sencer! Us imagineu el que deu ser mantenir unides en un mateix ramat tot un plegat d'ovelles que tiren cada una pel seu costat? Deu ser com pretendre un cert ordre en una classe de segon d'ESO amb 800 milions d'alumnes! Només per això, ja hauríem de ser una mica més benèvols amb els que exerceixen aquest carisma, no sempre de forma afortunada (només faltaria), en l'Església.

Cal molta confiança que és l'Esperit Sant qui guia en darrer terme l'Església, per a no atabalar-se i no caure en la temptació de posar el fre de mà, els de la dreta, o de fer fugides endavant, els de l'esquerra. L'Església ha oscil·lat sempre, a uns ritmes que depassen les generacions, entre els cismes i els concilis, entre un temps per a trencar i un temps per a restaurar, un temps per a separar i un temps per a unir... em pregunto en quin temps ens trobem ara: si en un temps més cismàtic o en un temps més conciliar? No serà el temps, espero, sinó l'Esperit qui ho dirà.

9 comentaris:

Ignacio Terrado ha dit...

En la meva humil opinió, el problema d'aquesta religió és que la va fundar un pastor d'ovelles. Dono fe que, si hagués estat un pastor de cabres, altre gall ens cantaria. A les ovelles se les empeny; a les cabres se les guia. Si els gossos no llapeixen, o si el pastor, amb aquell bastó que també porten els bisbes (tot i que adornat amb coses inútils per a la feina original), no els estira la poteta, les ovelles no es mouen. En canvi, les cabres, que estan com una idem, segueixen el pastor perquè les guia cap a prats deliciosos i al repòs vora l'aigua per camins segurs. Ara bé, ho fan perquè el pastor és un bon pastor i amb ell no els manca res, ja que si no podrien anar a buscar-ne un de debò, que no tenen por de res, les cabres, ni quan passen per barrancs tenebrosos.

--Paràbola dedicada a un bon pastor que espero que no n'imiti a un altre -també molt mediàtic- i abandoni el ramat just quan comença la sequera ;)

Una abraçada, Marc!

Marc Vilarassau ha dit...

En aquest ramat, hi ha moltes ovelles i algunes cabres. Les cabres són més difícils de guiar perquè "tiran al monte", però són molt necessàries perquè obren pistes noves i li donen alegria al ramat...
El pastor els dóna molta més llibertat i segons com també les estima més, encara que siguin menys dòcils, però de tant en tant ha d'aixecar el bastó i dir: "per aquí no, i és que si segueixes per aquí te'n surts del ramat..."

Aquest és el comentari d'una ponència de Barbara Marx HUbbard, una de les convidades a l'Assemblea annual de la LCWR: "“Aunque puede que nunca sepamos lo que sucedió realmente, sabemos que la historia que se cuenta en los Evangelios es que la resurrección de Jesús fue una primera demostración de lo que yo llamo la persona universal post-humana. Se nos dice que no murió. Él hizo esta transición, abandonó su cuerpo animal y reapareció en un nuevo cuerpo, en el siguiente nivel de fisicalidad, para decirnos a todos que haríamos lo que él hizo. La nueva persona tenía continuidad de conciencia con su vida como Jesús de Nazaret, una vida terrena en la que se había convertido en plenamente humano y plenamente divino. La vida de Jesús es un modelo de la transición del Homo sapiens al Homo universalis“."

Es pot dir el que vulguis, però no es pot fer passar una cosa pel que no és. Això pot ser new age, pensament sistèmic, o el que vulguis, però no teologia catòlica. Veus? I és important que la cabra aleshores en sigui conscient, sense estirabots, sense fer-se la màrtir i començar a nodrir no sé quines manies persecutòries que no porten enlloc.

Anònim ha dit...

Comparteixo l'opinió d'Ignacio Terrado en quant a la definició de pastor de cabres però discrepo en això de la fundació. Jo crec que aquesta religió si que la va fundar un pastor de cabres lliures!Potser han estat els homes que amb falsos pastors les han convertit en ovelles submisses i mal guiades
Una abraçada,
Xesca

Teresa ha dit...

1Jn 3, 1-2

Avui Jesús ens diu 2 vegades que és el Bon Pastor i que dóna la vida per a les eves ovelles. Pensem en un moment què sigincifica donar vida. Donar vida lliurament, tal com som, sense crear necessitats de donar vida. Rebre vida la vida que ens donen, no la que volem rebre. I estar agraïts pel que podem donar i i pel que podem rebre.
Hi ha un aspecte que em crida l'atenció, quan Jesús diu : "Encara tinc altres ovelles que no són d'aquest ramant... Llavors hi haurà un sol pastor ." Aquí sento que és per on hem d'anar, cap aquesta síntesi o bé per a dir-ho d'una altra manera cap a un diàleg intereligiós i intrareligiós.

Teresa

Carme Vilaverd ha dit...

Gràsies a tots, sempre busco la homilia del Marc però els vostres comentaris ho fan encara més potent

Anònim ha dit...

El Bon Pastor, és el què ens busca quan estem perduts.
Comentavem amb un grup d'amics fa pocs dies, els tres evangelis : el del Bon Pastor, el de la moneda perduda i el del fill pròdig. Tots tres, creiem, són el termometre de la misericordia de Déu, amb l'home, estigui on estigui; perdut o dins el ramat. L'alegria de la recuperació de les ovelles perdudes, pel ramat unit (un ramat ampli com la humanitat sencera) on tota criatura troba la seva unitat amb l'altra. Tantes escisions com ens fan mal! Personals, familiars, socials, religioses, econòmiques...
Recordo les paraules de l'evangeli: Jo sóc amb vosaltres dia rera dia, fins a la fi del món. Aquesta és la nostra Esperança. En aquesta lluita no estem sols.
Fins a la pròxima
Dolors

Anònim ha dit...

Soc. L ovella negra, aquesta parábola Sempre m ha produit molts angunia; no hi ha cap Pastor que sigui "bo" perque les pastura Per. Vendré- les i ... A l escorxador ! Jesús no estaba inspirat, l Esperit Sant debía estar entretingut amb una blanca paloma.Aclariment:malgrat el meu trist escepticisme estimo Jesus de Nazaret i els seus seguidors amb entranyes de misericordia, es el que em rete de no allunyarm'en perque no ho trono enlloc mes

Anònim ha dit...

Acabo de saber que en temps de Jesus el mot "pastor" tambe podía ser un sinonim de reí, cap;retir dons lo dit sobre la angoixosa parábola

Anònim ha dit...

Al meu parer,i em sembla que Jesus ens ho va dir, els seus deixeples son els que senten i actúen amb entranyes de misericordia; tot el demes es secundari: entre la gent que l escoltaba hi había oficial roma, recaudador d impostos, zelot, fariseu alt nivell, potser algún gay, una dona "rescatada", qualque ric. Em sembla que seria bo admetre la diversitat d opinions dins de l 'Esglesia=Comunitat entorn del nucli= entranyes de misericordia. Em sembla que aquesta i cap altra + hauria de ser la funcio de "Pere". Rosa