divendres, 13 d’abril de 2012

RAHOLA I TOMÀS

HOMILIA B-PQ-02DG (Jn 20,19-31)

Tomàs es negava a creure en el Ressuscitat. La Rahola també es nega a creure perquè el seu «nihilisme militant» li impedeix de «fer-se trampes al solitari»; i és que per a ella la fe seria una bonica fugida endavant, una suggestió meravellosa, però falsa. Rahola admira la fe pels efectes que produeix en la vida de tots aquells que «que quan resen, estimen, i estimant doten de llum els racons més ombrívols.» Ara bé, si l'origen de les obres admirables d'aquest «exèrcit de bondat que tinta el món amb la pintura de l'amor» és una trampa al solitari, trist panorama, no? Pot una trampa al solitari, quelcom tan prosaic, justificar un lirisme tan elevat com el que utilitza la periodista per referir-se als creients? No pot arribar a sonar una mica massa impostat, tot plegat?

En la carta que li ha adreçat al jesuïta González Faus en ocasió de la Pasqua, la Rahola es defineix com «habitant del dubte», com si el dubte fos un lloc per habitar i no un lloc de pas, ni que sigui per passar a un altre dubte, però no per quedar-s'hi. Un dubte tancat en ell mateix pot arribar a ser tan conservador (o més encara) que la més dogmàtica de les certeses. Hi ha agnòstics que militen sense cap dubte en el dubte més indubtable. Professen cegament el principi «dubto, ergo existeixo», és a dir, faig del dubte la meva fe, al voltant de la qual basteixo tot un sistema pseudoreligiós fet només de certeses inapel·lables.

La Rahola comença reconeixent-li a González-Faus que «aquest Déu que em vas mostrar, que no busca la contemplació en si mateix sinó ser contemplat en el dolor de la gent, és un Déu davant el qual m'inclino.» Doncs bé, què és creure si no inclinar-se? Certament, la fe no és cap suggestió col·lectiva ni la religió cap bàlsam narcotitzant, per molt que per a alguns ho sigui o ho hagi estat. De la mateixa manera que el periodisme no és un espectacle grotesc de pornografia sentimental, per molt que per a alguns ho sigui o ho hagi estat. Oi que m'explico?

La fe és Tomàs inclinant-se davant del Ressuscitat, i només davant d'Ell, l'única certesa més forta i més definitiva que els dubtes en els que semblava instal·lat: «si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!», que és una altra forma de dir: «ho sento, però això que em dieu no m'ho creuré mai», o com diu la Rahola: «creure no forma part del meu diccionari, perquè estic més propera al nihilisme que al bàlsam religiós.»

I per què no es pot incorporar una paraula nova al propi diccionari existencial? Per què no pot començar a creure aquell que només es permetia dubtar? Per què no pot la Rahola, com Tomàs, començar a creure en aquest «Déu que només em dóna certeses», com reconeix ella mateixa en un rampell de franquesa? Això és creure en el Ressuscitat: caure de genolls, inclinar-se davant una certesa que no ens hem inventat nosaltres i exclamar, com Tomàs: «Senyor meu i Déu meu!»

Sí, en efecte, més fort que el dubte és la fe i tots hi estem cridats. Tomàs, Rahola i tots militants del dubte permanent i del nihilisme existencial, feu-ne cas: «feliços els qui creuran».

Referències:
1. Dios y sus cosas, Pilar Rahola, LV 24/04/2011
2. Carta a Pilar Rahola, J.I. González-Faus, CCJ 05/05/2011
3. Carta a González Faus, LV 08/04/12

3 comentaris:

Josep Lluis ha dit...

Sap el que no m'ha agradat del seu escrit? La poca educación amb que tracta la senyora Rahola, tota l'estona dient-li "la Rahola", amb clar desdeny. Li comentaría més coses, com que quan la senyora Rahola diu que "per ella"seria fer-se trampes al solitari, es refereix a ella, que no s'hi veu amb cor. Però respecte els altres. La veritat, és una llàstima que una carta tan bonica i tant oberta al diàleg de la senyora Rahola, l'hagi tractada amb tant menyspreu.

Marc Vilarassau ha dit...

No volia faltar-li al respecte. És un personatge públic i jo veig que tant a RAC 1, com a 8tv es refereixen a ella amb tot el respecte com "la Rahola", ve d'aquí que m'hagi pres jo també aquesta llicència.

Ignacio Terrado ha dit...

En català de Lleida és normal posar l'article "el" o "la" abans del nom (no "en" ni "na", més formals perque els veiem en l'escrit, que corresponen, depenent del lloc, a l'oriental). No té un significat pejoratiu o de sociolecte de classe baixa, com podria succeir en castellà. En català en general l'article és obligatori abans del nom.

De fet, quan "el" Marc escriu: "però falsa. Rahola admira la fe pels efectes...", és possible que un filòleg purista li digués que s'ha equivocat per deixar-se l'article.

Tot lo món diu "la Rahola", com ella diu "el Cuní". I de fet "el" Marc li té un carinyo molt gran a "la" senyora Pilar Rahola (deu ser que darrerament s'ha dedicat a promoure la Bíblia i defensar que el nadal es digui com s'ha de dir i no "festa d'hivern"). I ell no se'n recorda, però jo sí, que fa temps (17/09/2010) va escriure: "Fa molta ràbia que la Rahola tingui raó tan sovint".

Ho posava en boca d'un "quissoflauta" i "pijoprogre" ( Rahola dixit) com podria ser jo, però el que importa és que va usar l'article per vantarla.

(ho sento, em passo hores fent classe de llengua i em surt aixina)

http://homiliadelmarc.blogspot.com.es/2010/09/vladimir-ilich.html