HOMILIA DG-TO-B27 (8oct06)

Mc 10,2-16: LA QÜESTIÓ DEL DIVORCI

L’Evangeli parla del divorci, un tema candent i calent, avui i sempre. He estat temptat de comentar la primera o la segona lectura i fer-me el longuis amb l'evangeli. Però m’he decidit a agafar la cassola per la nansa que crema.

No és la primera vegada que els fariseus busquen Jesús per provar-lo. Alguns exemples que segur que ens sonen:
- "Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?"
- "És permès o no de pagar tribut al Cèsar?"
- "Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?"

Els qui plantegen la qüestió no són els divorciats, sinó els fariseus; i, a més, no ho fan per rebre un consell, sinó per posar-lo a prova. Els fariseus saben molt bé el que diu la llei, massa bé, se la coneixen fil per randa. El problema és que utilitzen la llei per posar trampes i per discriminar. Per posar trampes a Jesús que posa la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei; i per discriminar la dona en un sistema social que permet el marit de repudiar la dona, condemnant-la així a la marginació social i a la indigència.
L’evangeli d’avui no va dirigit al divorciats, sinó a tots, i la qüestió que ens planteja Jesús no va tant sobre el divorci com sobre la manera que tenim nosaltres de situar-nos davant la llei?

Com es situen els fariseus davant la llei?
Els fariseus són aparentment fidels a la lletra, però profundament infidels a l’esperit. Saben molt bé que “l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn.” I saben també que “Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.” Aleshores, com pot ser que la llei es contradigui, si Déu no es contradiu? El divorci ja era un tema polèmic a la Bíblia i feia temps que els fariseus discutien aquest punt. Als fariseus no els interessa el divorci, sinó utilitzar el divorci per atacar una persona que critica la manera que tenen ells de situar-se davant la llei.

Com ens situem nosaltres?
¿No fem potser nosaltres el mateix quan ens prenem les paraules de Jesús com una sentència discriminatòria de tanta gent que passa pel drama de la separació i del trencament matrimonial? Hi ha un fet que no podem negar: allò que Déu ha unit , l’home sovint ho acaba separant. ¿Però és que no passa això amb tantes altres coses de la nostra vida, tant o més greus que el divorci, i no per això quedem fora de la comunió?
El problema ve quan aïllem les sentències de Jesús i les convertim en llei immutable. ¿No ens dirigiria Jesús a nosaltres les mateixes paraules que dirigeix en l’evangeli als fariseus? “Utilitzeu la llei per discriminar i per excomulgar, en comptes d’utilitzar-la per acollir i humanitzar.”
El divorci no és bo, per a ningú. Déu no vol el divorci. Nosaltres no volem el divorci. Una mare mirava d’explicar-li al seu fill petit la separació d’un matrimoni amic i el fill se li va plantar en sec i li va dir: “calla mamà, això no ho diguis mai, mai”. Aquell nen tampoc no podia acceptar la idea d’un divorci: no hi ha res que sigui més instintivament antinatural i dolorós per a un nen que imaginar la separació dels seus pares. Ningú no vol el divorci. D’acord.

Però, ¿què passa quan greus circumstàncies porten a la separació d’una parella unida en matrimoni? Què passa quan s’ha trencat la convivència, el respecte, la felicitat, la confiança? ¿Què passa quan s’ha trencat de fet allò que Déu va unir de dret? ¿no cal, a vegades, en nom de l’esperit de la llei, posar el bé de les persones per davant de la lletra de la llei? ¿No és això el que feia Jesús quan acollia, en nom de l’esperit de la llei, aquells que se situaven al marge o contra la lletra de la llei (publicans, prostitutes, leprosos, paralítics en dissabte...)?

La llei no està per saltar-se-la, només faltaria, Jesús és un defensor a ultrança de la lletra de la llei (“Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei.”). Però Jesús posa per damunt de la lletra de la llei, per molt justa que sigui aquesta lletra, l’esperit de la llei; i això ho fa, no ho dubteu, en nom de l’Autor de la Llei. Això és el que feien els grans profetes, els grans mestres... adaptar la llei a les persones, a fi que compleixi la seva missió: ajudar-les a viure i a assolir la seva plenitud i no esclafar-les sota un pes insuportable. Moisès va fer això amb el divorci “per la vostra duresa de cor”, per mirar que la llei no esquarteri d’un cop sec aquest cor de pedra, sinó que el vagi estovant poc a poc fins a convertir-lo en un cor de carn.

Divorciats i feliçment casats, vidus i solters, parelles i religiosos... aquest evangeli ens interpel·la avui a tots per igual. Com ens situem davant la llei? Com ens situem davant les febleses pròpies i les febleses dels altres? Com i on situem Déu enmig de tot això?