HOMILIA DG-TO-B28
Mc 10,17-30: “El jove ric”

Escena coneguda. Un dels “best-sellers” de l’evangeli.

Un home ric sent que li falta quelcom. Sent un buit que les seves riqueses no arriben a omplir. Té el coratge de sortir a buscar allò que li falta:
He intentat omplir aquest buit de moltes maneres, sempre en va. Les meves riqueses no omplen aquest desig de vida autèntica que em consumeix. Què haig de fer? Estic disposat a fer el que calgui…

Jesús reacciona amb una sorprenent reserva. Sembla que li vulgui parar els peus. Jesús posa reserves a l’autenticitat del desig de l’home ric, a fi de purificar-lo i veure què és el que hi ha al darrera de tant entusiasme aparent:
Demanes molt, però fins a on estàs disposat a anar? Ja t’ho diré, sents un buit i el vols omplir de la mateixa manera que has omplert les butxaques? Parles d’heretar la vida eterna com qui hereta una fortuna caiguda del cel? Si el que vols és signar un contracte amb Déu, aleshores “ja saps què diuen els manaments : no matis, no cometis adulteri, no robis…”

La resposta de l’home ric mostra la seva sinceritat, malgrat tot:
Des de jove que negocio amb Déu, des de jove que intento portar-lo allà on jo vull, però ell no vol venir. Des de jove que busco la manera d’omplir aquest buit, però per molt que hi fico mai no s’omple; tot al contrari, cada cop està més buit. Ja estic cansat de negociar amb Déu, em rendeixo, què he de fer?

Jesús se’l mirà amb afecte, el text diu que se l’estima. Jesús estima el desig d’aquest home, però, més que res, Jesús estima el seu buit, perquè el buit és l’espai disponible on Déu es pot fer present. Jesús vol que l’home ric estimi també el seu buit, aquest espai sagrat on Déu es pot fer present, aquest buit sagrat que Déu vol omplir amb una mesura, no del “tot a cent”, sinó del “cent per ú”:
Encara et falta una cosa, et falta estimar aquest buit sagrat. Alegra’t de sentir la coïssor d’aquest desig que mai no es satisfà del tot! Estàs trepitjant terra sagrada, estàs al llindar del teu santuari interior, del lloc sant on Déu vol fer-se present, l’espai sagrat que Déu vol omplir a vessar, a la seva manera, al seu temps; una manera i un temps que nosaltres no controlem i no podem manipular.

Quan sentim aquest buit dins nostre, no ens hauríem de precipitar, no hauríem de tenir pressa per omplir-lo. Agraïm-lo i aprenguem a estimar-lo, és Déu qui ens passa per dins i ens recorda que aquell és el seu espai, l’espai reservat de Déu. Déu és gelós del seu espai i no vol que el profanem amb mitges mesures. Per això és tan difícil que un ric entri en el Regne del Cel... tan difícil com que un cor abarrotat de coses pugui alliberar l’espai reservat de Déu... tan difícil com que un cor agafat per les coses, es deixi agafar per Déu. És impossible per a l’home, però Déu ho pot tot.

L’home ric és un bon exemple del creient “políticament correcte”, tant de dretes com d’esquerres. El de dretes tendeix més a fer el que està manat i prou. El d’esquerres troba molt bé això del “compromís solidari” però que no li vinguin amb altres històries. El de dretes voldria fer de l’Església una notaria. El d’esquerres voldria fer-ne una ONG. Tant per uns com pels altres, la fe acaba sent un element més del seu bagatge existencial : “Jo sóc lleidatà, del Barça, m’agraden els cargols, sóc cristià, faig col·lecció de segells, col·laboro amb Intermon…” La fe no és més que un vernís superficial que adorna la meva vida, com la guinda que posem damunt el pastís, i tots sabem que el primer que cau del pastís és la guinda.

Jesús ens convida a no ser políticament correctes, quan la "correcció política" en els nostres dies passa per la desgana existencial i la voluntat arrossegada, com els pantalons. Més aviat, Jesús ens proposa que lluitem pel reencantament d'un món desencantat... com? amb aquesta increïble notícia que abans d'anunciar ens hem de creure: que Déu ho pot tot, que Déu pot i vol omplir el nostre buit sagrat amb una mesura de “cent per ú” i no de “tot a cent”; això sí, amb el segell que tenen sovint en el nostre món les coses autèntiques, amb persecucions. Si Déu no es conforma amb menys, per què ens hauríem de conformar nosaltres?

ALGUNES PISTES DE REFLEXIÓ:
 Com està el nostre buit sagrat interior?
 Amb què l’omplim?
 Fins a on estem disposats a arribar en el nostre seguiment de Jesús?
 Em crec que Déu ho pot tot en la meva vida, que Déu pot i vol omplir aquest buit sagrat amb una mesura de “cent per ú”?