dimarts, 24 d’octubre de 2006

HOMILIA DG-TO-B30
TELESÈRIE DE LA FE (Mc 10,46-52)

Títol de la sèrie: “Confesso que he cregut”
Argument: Bartimeu és cec, captaire i s’està assegut vora el camí. Jesús passa. Bartimeu crida. Jesús escolta. Bartimeu recobra la vista, es desprèn del seu mantell i segueix Jesús camí enllà.
Els actors:
Bartimeu:
el prota, la història de la seva fe pot ser la història de qualsevol de nosaltres.
Els típics pilotes: són els “incondicionals” del Mestre. Farien qualsevol cosa per fer-li la pilota, encara que siguin coses contradictòries. Tant bon punt fan callar Bartimeu perquè emprenya, com el conviden amb tota la pompa a aixecar-se perquè Jesús el crida. Queden ben retratats!
Jesús: Discerneix el crit de Bartimeu enmig de l’aldarull de la multitud i de l’adulació dels “incondicionals”. Jesús ha heretat del seu Pare la mateixa finor d’oïda : “El clam del meu poble ha arribat fins a mi...”

Primer capítol: “començà a cridar”
Bartimeu sent que passa Jesús i es posa a cridar. En el límit de la vida i de la mort només ens queda el crit. Hi ha qui ha perdut fins i tot la força i els motius per cridar. Hi ha qui ha traspassat el llindar de la desesperació i experimenta ja la mort prematura que suposa la resignació. Jesús desvetlla de nou la possibilitat de cridar, d’aixecar la veu malgrat el soroll de fons que tot ho anivella. Jesús allibera la possibilitat de cridar “més fort encara”, per molt que molesti i que no estigui ben vist. Jesús ens recorda que hi ha coses que “clamen al cel” i que el cel està disposat a escoltar-les.

Segon capítol: “llençà el mantell”
Bartimeu no es queda instal·lat en el crit. El crit és només el primer capítol, la sèrie continua. Cal abandonar la posició, fins a cert punt confortable, de qui viu de la llàstima dels altres. La llàstima commou un moment, però no transforma. No transforma ni al que la sent ni al que la provoca. El mantell simbolitza la seva condició de captaire, allò que el lliga a la almoina ocasional dels passants. Jesús no li dóna una almoina més, sinó el coratge per llançar d’una vegada i per sempre el mantell de l’autocompassió.

Tercer capítol: “es posà dret d’una revolada”
El pas de la posició horitzontal a la posició vertical és el gest cristià per excel·lència. És el gest també de l’adoració, encara que sembli paradoxal. L’adoració s’expressa amb un gest d’abaixament, però aquest és només el primer moment de l’adoració. El moment més important és el que ve després: el moment de redreçar-se, de posar-se dret. Amb l’adoració celebrem que Algú ens ha redreçat. Pensem en el relat del fill pròdig: l’adoració comença amb el gest d’abaixament del fill, però només agafa sentit amb l’abraçada del Pare que el redreça i li recorda que no és un servent sinó un fill. Déu ens vol abraçar i per això ens vol dempeus, a la seva mateixa alçada. En l’adoració no som nosaltres qui ens inclinem davant de Déu, és ell qui s’inclina davant nostre; no celebrem el nostre abaixament, sinó l’abaixament de Déu: Déu s’inclina per aixecar-nos!

Quart capítol: “hi veié”
El crit s’articula en una petició. El crit esdevé paraula: “Fes que hi vegi”. Bartimeu comença a veure abans de veure. La petició és una conquesta de la fe i la visió és la seva culminació. La fe ens dóna ulls per veure abans de veure, no només allò que esperem, sinó allò que hem estat. La fe ens dóna una mirada nova sobre la nostra pròpia història. La rebem de nou, no sublimada, sinó transfigurada. Les cicatrius no desapareixen, segueixen recordant la ferida, però sobretot recorden l’acció d’Aquell que “tanca totes les ferides i embena totes les nafres".

Cinquè capítol: “el seguia pel Camí”
En un primer moment, i en context de persecució, els cristians van ser anomenats els “seguidors del Camí”. Bartimeu no sap encara cap a on condueix aquest Camí. Aquest episodi del cec Bartimeu marca en l’evangeli de Marc l’entrada de Jesús a Jerusalem. El perfil de la creu es destaca cada cop més clarament a l’horitzó. La telesèrie no ens diu si Bartimeu va seguir el Camí fins al final, o bé si la pendent se li va fer massa feixuga en un determinat moment. I nosaltres, fins a on estem disposats a seguir aquest Camí? Això tampoc no ho diu el guió. Ens toca a cadascú de nosaltres de completar l’argument de la nostra vida; això sí, amb la confiança que ens dóna tenir Déu com a co-guionista.

1 comentari:

XiQ ha dit...

La teva plana és estimulant.
Gràcies, Marc

Assegut vora el camí hi havia un Bartimeu que anava fent la viu-viu.
La teva homilia parla d’un altre Bartimeu, un Bartimeu que va a per totes i que surt d’aquell primer.
Què som molts de nosaltres sinó Bartimeus resignats, pendents del “jefe”, pendents dels que tenen el poder... i a la vora del camí implorant una minúcia resignats?
El Bartimeu que va a per totes, llença el mantell abans de veure la llum, no després. Com tu dius, és el Bartimeu que comença a veure abans de veure.
Molts no arribem a ser Bartimeus que van a per totes.

Com tu dius, Jesús desvetlla sentiments. Si hi afegeixo impulsos segurament també hi estaríem d’acord. El coratge, el redreçar-se, el posar-se dret, que dius tu, ens toca posar-li nosaltres.

Els pilotes... ai els pilotes! Aquest terme no l’hem après a casa sinó al cole i ve carregat d’un menyspreu considerable. Però atenció, si admetem que aquella gent eren pilotes hem d’admetre que Jesús es val també dels pilotes per fer la seva feina: Jesús els diu, crideu-lo. I clar, això sí, perden el cul per fer el que diu Jesús.
Apartat dels atenuants: Si ser pilota és una forma de sobreviure el dèbil, és que l’elecció de les piles, cares o barates depèn del usuari? És que tenir l’energia suficient per alliberar-se d’aquesta condició tant menyspreable, depèn sempre del usuari?

Vés, la teva fe t'ha salvat! Vés no vol dir vine... No et vull refregar a la cara que me’n deus una, com faria jo. No vol dir ara toca rendibilitzar l’èxit i fer parròquia. Vés vol dir, segueix el teu camí, segueixes sent lliure!
Home!, jo vull pensar que aquest fill d’en Timeu va seguir Jesús, el que ja no tinc clar és què va fer quant els poders de Jerusalem el van “invitar” a que desapareixes una temporadeta del Jerusalem de les palmes i el ruc que portava Jesús triomfant, donat que era un testimoni vivent que perjudicava fortament els seus interessos.