HOMILIA DG-TO-C02
PORTADORS DE VI (Jn 2,1-11)

"No tenen vi"

L’aigua és imprescindible per a viure, però el vi és fonamental per a riure. Sense aigua no hi ha vida, però sense vi no hi ha festa, i una vida que no es celebra, és supervivència, però no és vida. La humanitat té una gran capacitat d’engendrar raons per a celebrar la vida, però pot arribar, i arriba, un moment en que aquestes raons s’acaben.

Una humanitat sense esma que s’aferra a les últimes gotes de vi que li queden. La humanitat pot oferir coses boníssimes, enlluernadores: el progrés tècnic, científic, artístic... és aclaparador. Coses que alimenten i eixamplen l’ànima humana. Tanmateix, a la humanitat se li acaba el vi bo i, aleshores, només li queda l’aigua.

Davant d’això, tenim dues alternatives: acomiadar els convidats, reconèixer la nostra indigència i posar punt i final a la festa... o bé, fiar-nos d’aquella que ens diu: “feu tot el que ell us digui”. Ell pot convertir en vi l’aigua d’una humanitat que ha gastat ja tots els seus recursos, els millors i els pitjors; però que vol fer festa més enllà dels límits del vi que ella mateixa és capaç de fabricar-se.

"Porteu-ne al cap de servei"

Ell ens diu que omplim les piques a vessar d’aigua, però ¿què té a veure això amb el vi? Déu ens demana que posem tot el que podem de la nostra part, res més i res menys. Nosaltres ens fiem i fem allò que ell ens diu. Aleshores, portem l’aigua de les piques al cap de servei. Som ben conscients de que allò no era més que aigua... però, el que tasta ell, és vi.

¿Quantes vegades no ens ha passat que un gest insignificant per a nosaltres, una paraula casual, una actitud a la què no hem parat esment... és rebuda per algú com una revelació, com una bona nova? Els altres capten una serenitat profunda, una joia pregona, una plenitud colpidora, una esperança lluminosa... ells no saben d’on ve, però nosaltres sí. Nosaltres sabem que és Jesús el qui ha passat per l’aigua i l’ha transformada.

El vi no l’hem fabricat nosaltres, això està ben clar: la denominació d’origen d’aquest vi no ens pertany. Nosaltres no som més que els portadors del vi, portem el vi al cap de servei perquè no hi falti i els convidats el puguin beure. Nosaltres portem el vi millor a una humanitat que no té vi, i ho fem en nom del nuvi.

“Tu has guardat fins ara el vi millor”

Les noces de Canà representen el pas de la primera a la segona aliança, el pas del vi bo al vi millor. La mare de Jesús, situada a la frontissa d’aquest pas, fa de testimoni i de propiciadora. Ella verifica que els fills de la llei “no tenen vi” i, com que sense vi no hi ha noces, intercedeix per a propiciar l’hora del seu Fill.

Jesús respon bruscament a la seva mare, literalment li diu: “¿què és el que hi ha entre tu i jo, dona?” ¿Què és el que hi ha entre la primera aliança i la segona? Jesús respon amb els fets: el que hi ha entre la primera aliança i la segona és el mateix que hi ha entre l’aigua i el vi, entre la llei i l’esperit, entre Moisès i Jesucrist. Moisès va fer brollar aigua de la roca per a guarir la set del poble; Jesús transforma l’aigua de Moisès (les sis piques de la purificació!) en el vi de l’Esperit, el vi millor que el nuvi s’ha reservat per al final.

Agombolats per una lleugera embriaguesa, amb la butxaca escurada, apurant el vi de l’última ronda... de cop, s’aixeca el nuvi i li diu al cap de servei: “una ronda més... i aquesta la pago jo”. Jesucrist, mort i ressuscitat, és el vi millor que Déu ha guardat per a la ronda final. La seva vida lliurada per amor és aigua convertida en vi... i nosaltres l’hem de portar.