HOMILIA DG-TO-C03
PROMESES QUE SÍ ES COMPLEIXEN
(Lc 1,1-4; 4,14-21)

Promeses que no es compleixen

Algú va dir que les promeses estan per a no complir-les. Malgrat l’elevat concepte que tinc dels polítics, jo diria que l’autor d’aquesta frase era del gremi. Podem recordar el cèlebre “puedo prometer y prometo”, que feia servir a tort i a dret el primer president de la transició espanyola: sabia molt bé que una cosa és prometre i una altra, ben diferent, complir. Es diu que l’infern és ple de bones intencions; nosaltres podríem dir que és ple de promeses... no realitzades. Jesús mateix coneix bé el vici de jurar i perjurar i per això ens commina a dir “sí” quan és que sí i “no” quan és que no. Les promeses han de ser, com les paraules, “justes i necessàries”.

S’ha de reconèixer, doncs, que les promeses normalment no es compleixen, o es compleixen només a mitges, o es trenquen de seguida... Normalment, la realitat es queda molt per sota de les nostres expectatives. Això pot voler dir dues coses: la primera és que potser tenim unes expectatives massa elevades i que hem de tocar més de peus a terra, ser més possibilistes. La segona és que hem de ser més perseverants i menys conformistes amb el que la realitat “dóna de sí”, fins aconseguir que doni el que nosaltres esperem d’ella. Són dues posicions complementàries. Cal saviesa per bascular del possibilisme a l’inconformisme, sense caure presoner d’un dels dos plats de la balança. Els presoners del possibilisme no canvien res; els presoners de l’inconformisme ho canvien tot perquè res no canviï.

“Després de llegir, plegà el volum... i s’assegué”

La veritat parla per ella sola, no necessita de cap autoritat suplementària, per això la veritat es pot dir assegut, no cal posar-se dempeus, no cal fer-se valdre amb gestos ampul·losos, la veritat es fa valdre per ella mateixa. Per això gent com Hugo Chávez no parlen mai asseguts i amb els braços sobre les cames, parlo de gent que necessita posar-se de puntetes, inflar el pit, aixecar el dit índex i cridar afectadament des de la trona durant quatre (!) hores. Són les promeses eternes que serveixen per a tapar els forats de la pròpia incompetència o per a dissimular els veritables interessos: repartirem els beneficis del petroli, fitxarem “Menganinho”, envairem “Sadamistan”, apujarem les pensions... focs d’artifici per a guanyar vots i amansir les feres.

Us proposo un exercici per a adonar-nos de que el vici de prometre i no complir no és exclusiu dels polítics: ¿Quina és l’última promesa que no has complert? No cal anar massa lluny, acabem de deixar enrere les vacances de Nadal i aquest és un temps propici per a les promeses i els bons propòsits: aprimar-me, deixar de fumar, no perdre tan ràpid la paciència, visitar més sovint els pares, donar un 5 % dels meus ingressos...

Promeses que sí es compleixen

Jesús és un home de tan poques promeses com paraules, jo diria que és un home d’una sola promesa: “el Regne de Déu és a prop vostre”. Una cosa que va prometre, la va complir. Jesús és el Regne de Déu realitzat. En Jesús, efectivament, Déu “regna”: ell és la manera que té Déu de regnar humanament. I ¿quina és la manera que té Déu de regnar humanament? “Portant la bona nova als pobres, proclamant als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, posant en llibertat els oprimits i proclamant l’any de gràcia del Senyor”. Jesús no necessita cap més aval, no necessita impostar la veu, no necessita mostrar a la càmera el seu costat bo i la seva clenxa perfecta, no necessita el millor assessor d’imatge ni un guionista del Buenafuente.

“Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes promeses”. I ho diu assegut, com qui no vol la cosa. Jesús presenta, no un programa, sinó una credencial. Jesús no posa per davant la promesa, sinó el compliment; no les paraules, sinó els fets. Jesús no fa el que promet: ell promet el que fa. Per això la gent el creu. Com aquell vell ancià que no entenia res del que el Pare Arrupe explicava en les seves catequesis, però que quan el van preguntar, va respondre: “no entenc les seves paraules, però entenc la seva mirada; no entenc els seus raonaments, però entenc el seu convenciment; decididament, jo estic disposat a creure, no el que vostè diu, sinó el que vostè creu”.

La promesa estranyament humana de Déu

Ara podríem caure en allò tan típic de “Jesús, sí, perquè era Jesús, però nosaltres som nosaltres...”. El que fem, amb aquesta actitud, és situar Jesús en una altra esfera per tal d’autojustificar-nos i no tenim prou present allò que tan sàviament deia un teòleg alemany: “Jesús és diví, no perquè sigui més que humà o sobrehumà, sinó perquè és estranyament humà”. És aquesta estranya humanitat de Jesús la que ens incumbeix a nosaltres que tendim més aviat a ser estranyament inhumans. Jesús és l’acompliment de la promesa estranyament humana de Déu. Déu ens va prometre que la humanitat podia arribar a ser estranyament humana, segons el seu desig, i Jesús ho va complir.

Vivim en la incertesa que ens deixen tantes promeses que no es compleixen, tants anhels que no troben resposta, tantes necessitats que no són mai del tot satisfetes... Tanmateix, ens esperona el saber que hi ha una promesa que sí que s’ha complert. Jesús és la promesa complerta de Déu i, com dirien els filòsofs, la possibilitat transcendental d’acompliment de totes les altres promeses. Tenim dret a esperar que les promeses “justes i necessàries” es compleixin, perquè Déu ha complert la seva més important promesa i s’ha ficat ell mateix com aval.

És aquesta certesa la que anima tanta gent a construir una humanitat basada, no en falses promeses, sinó en fràgils conquestes: una humanitat alliberada i alliberadora; una humanitat que té cura de les seves parts més febles amb les seves parts més fortes; una humanitat que retorna la llum als cecs, però també als enlluernats; una humanitat en estat de gràcia, que viu de pura gràcia i que sap donar les gràcies.

Cal tenir els ulls fits en Jesús per a creure que una humanitat com aquesta és d’aquelles promeses que sí que es compleixen.