ESCOMBRAT PELS DE CASA (Lc 4, 21-30)
Escombrar cap a casa
Això és el que fa tothom amb un mínim de poder i de seny: escombrar cap a casa. L’àrbitre intenta afavorir l’equip de casa. El polític es troba imparcialment inclinat a afavorir els seus. El directiu fa el forat que calgui per col·locar-ne un de casa. El funcionari municipal deixa caure les molles del pastís urbanístic en el calaix blindat que té a Suïssa, tot molt casolà. S’ha d’omplir el graner per quan vinguin magres.
Nosaltres, bona gent del carrer, també escombrem cap a casa, encara ens creurem que no!
Com ens molesten aquests “fills del Josep” que ens volen donar lliçons! Com ens emprenya que algú ens prengui el protagonisme! Com ens treu de polleguera que posin en qüestió la nostra justícia! Com ens toquen la moral aquests “profetes” que posen en evidència la nostra mediocritat! No volem el profeta “Elies”, però com ens mosqueja que se’n vagi amb els veïns! Avorrim el profeta “Eliseu”, però com ens descol·loca no ser el melic del món i que “Naaman” ens ho recordi de forma tan insolent!
No sé si m’explico... Tot i que les paràboles no s’han d’explicar, per mi que no quedi.
· Els “fills de Josep” són aquella gent propera que viu amb més autenticitat que nosaltres les seves opcions vitals, siguin quines siguin (sempre que no en facin bandera i ens la refreguin pels nassos, quedi clar). Tenim no pocs ben a la vora, creieu-me, només hem d’estar disposats a veure’ls.
· Els profetes veritablement “emprenyadors” no són aquells que se la passen assenyalant sempre la taca, l’arruga, el forat, sinó aquells que ens fan veure que hi ha una taca perquè ja l’estan netejant, que ens mostren l’arruga perquè ja estan amb la planxa a la mà, que ens descobreixen el forat perquè ja tenen el fil posat a l’agulla. Ens fa ràbia perquè ho han fet abans que ens n’haguem adonat i perquè no ho han anunciat a so de bombo i platerets, com fem nosaltres.
· Finalment, “Elies” és la discriminació positiva en favor d’aquells que estan pitjor que nosaltres i “Eliseu”, el seu deixeble, rebla el clau de la nostra indignació mostrant-nos que, a més de necessitar-ho més, saben agrair-ho infinitament més que nosaltres. El que faltava.
¿Ara sí? Doncs passem a la segona part.
Escombrat pels de casa
Jesús no escombra cap a casa i això no agrada als de casa, evidentment. Mireu quins són els seus precedents: Jesús és el “fill de Josep”, profeta de Cafar-Naüm, rebut com un profeta “emprenyador” pels de casa seva, perquè s’encaparra a presentar les credencials equivocades d’Elies i Eliseu, les que parlen en favor de la viuda de Sarepta i de Naaman, el siri. Certament, Jesús ha comprat tots els números.
Si no escombres cap a casa, tens tots els números per a ser escombrat pels de casa. Aquest esperit clànic, dels de casa, tan “cosa nostra”, per dir-ho així, no és una exclusiva de la Itàlia profunda, sinó que ens pertany a tots, ni que sigui sota formes aparentment més civilitzades. Fora de casa, la jungla.
Per a més “inri”, Jesús ha fet miracles a Cafar-Naüm, la competència. “Kaphar” vol dir redimir, aixecar una pena, perdonar, té la mateixa arrel que el “yom kippur”, el dia de l’expiació, celebrat pels jueus amb gran solemnitat. “Naüm” significa conversió, penediment, voluntat de corregir-se... i en la seva vessant intensiva, significa compassió, que el penediment sincer ha estat acollit amb tendresa i amor entranyable. És a dir, només des del reconeixement sincer de la nostra petitesa és possible escoltar la veu profètica i acollir-la com a veu de Déu dirigida a la nostra vida. És per això que fora de “Cafar-Naüm” els miracles no són possibles.
Ens ho recorda també la figura de Naaman, el siri. El nom de “Naaman”, fa referència a allò que és bo i just. Podem interpretar aquí que la bondat i la justícia no són propietat de ningú i que quan algú se’n vol emparar en exclusiva, deixen de ser-ho. Les coses són bones i justes, no perquè les faci jo, sinó perquè s’ajusten a la bondat i la justícia què, segons la nostra fe, només Déu encarna i posseeix en plenitud.
Estem davant una novetat colpidora que, tant els profetes Elies i Eliseu, com el mateix Jesús ens recorden: escombrar cap a casa pot ser recomanable, convenient, realista i, fins i tot, raonable; ara bé, això no vol dir que sigui sempre bo i just, i, no només això, sinó que sovint acaba sent profundament pervers i injust.
Ja ho veieu: per boca dels profetes, Déu contradiu amb contundència allò que els homes afirmen rotundament. Ja tenim l’enrenou organitzat: ¿Qui tindrà més força? ¿Déu o els homes? ¿Els profetes o l’establishment? Si atenem als fets, els homes sempre tenen més força, la realitat parla en contra de Déu i dels profetes. Aquests sempre han acabat estimbats al fons del penya-segat. Jesús va acabar estimbat al cim d’una creu, la sima abissal de tots els penya-segats del món.
Tanmateix, avui l’evangeli contradiu amb contundència allò que els fets afirmen rotundament: els de casa volien estimbar-lo, “però ell se n’anà passant entremig d’ells”. Déu passa entremig nostre quan volem estimbar-lo, quan volem aviar-lo, perquè ens contradiu i posa entredit la nostra bondat i la nostra justícia. I sort en tenim que sigui així!
És la nostra darrera oportunitat: ¿ens tanquem amb els "nostres" o passem entremig del l’avalot i el seguim, ni que sigui a risc de ser, com ell, escombrats pels de casa?
3 comentaris:
Si senyor!, Ell volia transmetre’ns aquest missatge als d’avui i d’aquí…
Segur que allà a Natzaret en mig de la gent i havia algun vell amic, algun company, algun “carrossa” que l’admirava, com jo… i callava. Estava sol, no feia pinya, no se sentia amb forces…
Anem amb la meva dona a fer pinya, a buscar forces, falten vint minuts per l’Eucaristia...
Tornaré a reflexionar sobre el teu Evangeli. Es molt bo!
Joan
Joan,
Que bé que t'hagi inspirat el meu comentari!
Per cert, que consti que no és el "meu" Evangeli (aquí t'has passat!), sinó un simple comentari al "seu" Evangeli. Jo no tinc cap bona nova, fora de la seva Bona Nova, i m'omple molt poder-la compartir amb gent com tu, creu-me.
Hola Marc.
Et felicito per aquesta homilia del diumenge quart.
També m'ha agradat molt veure com expliques la manera de preparar les homilies. Si a més comunitats i parròquies es pogués fer la preparació d'aquesta manera potser en sortirien unes homilies més vives i interpeladores.
Publica un comentari a l'entrada