HOMILIA DG-TO-C07
LA LLANÇA DE L’ENEMIC (Lc 6,27-38)

La llança de l'odi

La primera lectura (1Sam 26) ens dóna pistes molt valuoses per a interpretar l’evangeli d’aquest diumenge. Us en faig cinc cèntims per a posar-vos en situació. Saül és l’actual rei d’Israel i persegueix David perquè li fa ombra. Fins aquí tot entranyablement familiar. Una nit, mentre Saül dorm plàcidament, David s’infiltra al seu campament i s’escola fins el mateix capçal del rei. David té davant seu, profundament adormit, el seu enemic, aquell que el persegueix, que no l’estima, que el maleeix, que l’ofèn, que li pega en una galta, que li pren el mantell, que li reclama la vida. Vora el capçal de Saül, la seva llança clavada al terra. Congelem la imatge.

La llança és el símbol del poder. Amb la llança a la mà l’home és temible. El gegant filisteu Goliat també portava una llança que, aliada amb la seva grandària, el feia temible. Ja aleshores David va desafiar el poder de la llança amb una simple fona, i va guanyar. No és la llança la que dóna als homes la victòria. Déu dóna la victòria i no la llança. Primera lliçó.

La llança és també allò que em serveix per a defensar-me dels enemics. L’enemic és una amenaça que només es pot dissuadir amb el poder de la llança. Llança contra llança. Aquesta és la lògica que proposa Abisai, l’amic de David: utilitza el mateix odi de l’enemic per adestruir-lo, mata’l amb la seva pròpia llança, “feu als altres allò mateix que ells us volen fer a vosaltres.” Abisai enuncia estupendament la llei de la compensació universal, la llei que ha mogut i mou el món des dels seus inicis, la llei que regula a la perfecció l’odi als enemics i n’assegura la seva pervivència pels segles dels segles, amen. Segona lliçó.

Descongelem la imatge. David es nega a respondre Saül amb la moneda que li ofereix Abisai, la moneda corrent de canvi, i pren la llança com a testimoni. Fugen del campament i passen a l’altra banda, a l’altra banda de la vall, podem entendre, però també a l’altra banda de l’odi, a l’altra banda de la llei de la compensació universal. Jesús també convida els deixebles a passar a l’altra banda, amb la llança de l’enemic a la mà i amb un gerro d’aigua, perquè David s’emporta, junt amb la llança, el gerro d’aigua que Saül tenia vora el capçal. La llança, instrument de l’odi, serà l’instrument de la reconciliació, i per això cal l’aigua, ja què es tracta d’un baptisme: el naixement a una nova lògica, impossible per a l’home de la llança, però possible per a l’home que ha estat desarmat per Déu.

La llança de l'amor desarmat

Jesús no diu “sigueu amics dels vostres enemics, tingueu bon rotllo amb ells”, sinó “estimeu els enemics”. L’amor cristià és molt més que un agradable pessigolleig al baix ventre. No podem sentir aquest pessigolleig de telenovela amb un enemic, amb algú que ens persegueix, que ens amenaça, que ens vol mal. Amb l’enemic, l’únic pessigolleig que sentim és l’odi, la por o el refús. No s’ha de confondre, doncs, l’amor als enemics amb una mena d’idealització ensucrada de l’estil: “en el fons tots som bons, tots ens estimem, ja veuràs com ens entenem...”. Els enemics tenen dret, primer de tot, a que no se’ls banalitzi, a que se’ls reconegui com a tals: “sí, et reconec, ets el meu enemic, tens tot el dret a ser-ho”. És el mínim respecte que els dec. Per respecte, doncs, hem de reconèixer la força de la seva llança.

El mateix Jesús, quan el soldat li dóna una bufetada (Jn 18,22-23), no posa estúpidament l’altra galta fent-se la víctima: pega, pega, que jo t’estimo igual. Sovint s’ha fet aquesta caricatura. Jesús, para la galta al soldat tot dient-li: “¿per què em pegues?”, ¿per què fas això?, sigues tu mateix, recupera la dignitat que has perdut d’aquesta manera, “si he parlat malament, digues en què”, discerneix, jutja per tu mateix, no actuïs com un titella del gran sacerdot. El perdó passa per tornar-li a l’enemic la dignitat que ha perdut amb el seu odi. Estimar l’enemic vol dir salvar-lo de la seva pròpia llança, del poder autodestructiu del seu odi, i això només es pot fer estimant, fent el bé, beneint i pregant per aquells que ens volen mal... i sense cap garantia de que ens surti bé la jugada. La història diu que Saül va continuar perseguint David. En tot cas, l’aposta de David i de Jesús és clara: només desarmats nosaltres podem desarmar els altres, com diu Casaldàliga, amb un amor desarmat que desarma. Aquesta és la nostra llança.

¿Ningú no t’ha pres la llança mentre dormies? ¿Ni tan sols Déu? ¿No? ¡Què trist! Sincerament, et compadeixo. Aleshores entenc que no puguis aplicar als altres més que una mesura mísera, feta de factures, de rebuts, d’impagats, de “t’he donat tant, em deus quant”... Si mai no t’han abocat a la falda una mesura atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar... a tu que et sap tan de greu que Déu sigui bo amb els desagraïts i amb els dolents, en comptes d’alegrar-te infinitament, tu, ¡que ets el més desagraït i el més dolent! ¡¿No te n’adones?! Si continues amb la llança al capçal del llit (o amb una magnum sota el coixí, ben carregada amb tota la munició de l’odi, l’enveja i la venjança) ¿com vols entendre aquest evangeli? Per a tu, i creu-me que ho entenc, estimar els enemics, fer bé als qui no t’estimen, beneir els qui et maleeixen, pregar per aquells que t’ofenen... tot això, no són més que idees estúpides i perilloses.