divendres, 23 de febrer de 2007

HOMILIA DG-QR-C01
LA TRAVESSIA DEL
DESERT (Lc 4,1-13)

El desert recula

Diuen que la desertització avança: ¡tant de bo avancés el desert i no només la sorra! Lamentablement, jo crec que el desert recula. El desert representa moltes coses crucials per a la nostra humanitat, coses que ens aterren, però sense les quals perim.

Agafo aquesta descripció magistral de “La missa de cada dia”: “El desert és el lloc del silenci, de la solitud, del despullament. També és l’indret de la visió diàfana, de l’audició perfecta, de la nit radiant. Lloc de contrast, de provisionalitat, de canvis sobtats, de situacions extremes. Escola d’absoluts. Taller de resistència, de creixement interior, de radicalitat.” Jo no hi he estat mai, al desert, però la gent que hi ha estat porta dunes al fons dels ulls, dunes insondables que porten el rastre d’una lluita que deixa marques.

L’altre dia el periodista Antoni Bassas li comentava al poeta Joan Margarit que necessitem molt de silenci per a trobar-nos a nosaltres mateixos enmig de tant brogit. El poeta li va respondre: “si vols trobar-te a tu mateix, comença a fer-ho enmig del brogit.” És cert, si esperes el silenci, aquest no arriba mai. Els trens que porten al desert, són com els de la RENFE (i perdó per l’acudit fàcil): sempre arriben amb retard. Al desert hi has d’anar pel teu propi peu, sortint des de casa teva, disposat a passar fred i calor, preparat per patir set i gana. Em refereixo a aquest desert quan dic que recula.

La travessia del desert

Admiro moltes coses dels jueus, però per sobre de totes envejo el seu credo, tan simple, tan evident i tan entranyable. No és que el nostre estigui malament, però el trobo un xic embrollat, dialèctic, dens. Correspon a una època, a unes disputes teològiques... té de maco que recull també les dubitacions i els viratges propis de la recerca col·lectiva de la veritat. Una cosa per l’altra.

Els jueus expliquen la història del seu pare, és un credo a la vora del foc, un credo amb la manta als peus, un credo de lluna plena, un credo per aquells que han fet la travessia del desert i no volen oblidar-la. Un arameu errant sense papers emigra a Egipte i allà es converteix en un gran poble. Un poble esclavitzat i oprimit que invoca Déu perquè els alliberi. Un poble que s’endinsa en el desert enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic. Un poble que s’instal·la en una terra generosa i sap agrair aquesta generositat al seu creador que és també el seu alliberador.

La història de la nostra salvació s’escolta a la vora del foc i s’explica enmig del desert. Lluny del desert no es pot recitar el credo, tot i tenir-lo tan a prop, acabem per oblidar-lo. Ens crema als llavis i al cor, com diu Sant Pau, però pensem que és una pansa i prenem antibiòtics contra el sentit i la memòria agraïda.

Aquest petit credo de Pau no podia ser més diàfan: “si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d'entre els morts, et salvaràs.” És cert que tendim a desconfiar de les fórmules massa diàfanes en això de la salvació, i amb raó, ¡n’hi ha tantes a les llibreries! Però, al desert, la nit és tan diàfana i la lluna tan radiant... ¿I si fos veritat? ¿No us ho heu preguntat mai? ¿No hi heu estat mai, al desert? ¿Ningú no us ha parlat de Déu amb dunes al fons dels ulls?

La victòria del desert

Jesús parla de Déu amb dunes al fons dels ulls: Jesús té la solidesa de la sorra, que pot acaronar o ferir; la densitat de l’aigua, que pot salvar o ennuegar; la fermesa de l’aire, que pot alleugerir o cremar.

Jesús ens diu que no és veritat que convertir les pedres en pans ens pugui treure la fam: ens pot treure la fam de pa, però no la fam de Déu i de justícia (tota junta, així, en un pack indestriable) que és la veritable fam.

Jesús ens diu que no és cert que si ens llencem de d’alt a baix del temple una legió d’àngels se’ns endurà enlaire: la llibertat és un risc que cal assumir des de la confiança i no des de l’espectacle: l’amor no pot acceptar el xantatge.

Jesús ens diu que no és veritat que el temptador posarà les coses i les persones als nostres peus si ens prosternem i l’adorem: som nosaltres els que ens hem de posar als peus dels altres, disposats a rentar-los-els, si volem entendre quina és l’única forma d’adoració veritablement alliberadora.

Jesús portava dunes al fons dels ulls, portava el desert i la seva lluita: una lluita a mort per la vida. Ell va pagar amb la seva vida el preu de la victòria i nosaltres la celebrem, enmig del desert, com si fos nostra.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Marc les teves paraules reflexen la bellesa de Déu.
Agraeixo al Senyor que el teu cor plè del seu amor i tendresa ens permeti participar-ne.
Gràcies
Mercè

Anònim ha dit...

Ei, Marc, t'he trobat per la xarxa. T'he llegit. Veig que escrius tal com cantaves per al facultat. Endavant. M'aprofitaré d'algunes coses tant com pugui. Si jo sabés penjar aquestes coses per aquí també ho faria, no em desagradaria. Felicitats. Bon camí.
D.P.

Anònim ha dit...

He trobat el teu comentari a les lectures de Diumenge per casualitat. Son paraules plenes de vida i experiència de Déu. He gaudit llegint-les i m'han omplert, ara falta resar-les. Moltes gràcies!

Anònim ha dit...

Si tic pa, si en tinc tant, perquè tinc gana?
Fam voldria tenir...
Gana, només gana que és do és el que tinc.
Fam voldria tenir.
Pedres, pa... gana!
... heu dit el desert?
Què puc trobar jo al desert?
Diguem Marc, que hi puc trobar jo al desert?

--Solitud ampla i la trobada del teu tu autèntic,
Silenci a les orelles i murmuri eloqüent al cor,
Petitesa autentica acaronada per la seva presencia flamejant,
Set eixuta amarada per l’aigua viva de la roca seca...

La gana serà encara més gana... serà fam,
Però el camí ja no serà fosc, serà lluminós i més urgent.

Octavi R.