divendres, 11 de maig de 2007

HOMILIA DG-PQ-C06
ELOGI DE LA DISTÀNCIA (Jn 14,23-29)

Me’n vaig...

Al Josep Maria i la Teresa els marxa un fill a estudiar a Barcelona el curs vinent. És el primer fill que els marxa de casa. No els resulta fàcil de fer-se a la idea, no estan acostumats a tanta distància, porten tants anys junts... Igual que Jesús i els deixebles: portaven tant de temps junts, compartint-ho tot, que ara costa d’assumir la distància. Tanmateix “si m’estimeu, us alegrareu de que marxi”. ¿I això com es menja?

El Ressuscitat prepara els seus per a la distància. Sense distància, no hi ha personalitat ni llibertat. Sortir del ventre de la mare és la primera distància que salvem amb més o menys dramatisme. Separar-se del seu pit, la segona. Deixar anar les seves mans i donar solet les primeres passes, la tercera. Passar del xiscle a la paraula, la quarta. I així, distància rere distància, anem prenent forma humana, la nostra, personal única i intransferible.

L’amor també demana distància, un espai pel reconeixement de l’altre en tant que diferent i complementari. T’estimo perquè ets com ets i no perquè et sembles tant a mi. Cal anar passant de l’amor fusional a l’amor gratuït, de l’amor adolescent a l’amor adult. Es tracta d’un pas dramàtic, que fa mal, que es viu sovint com una pèrdua. Només a cop passat es reconeix el benefici de la distància.

Estem immersos en el temps pasqual, el temps que va de la resurrecció de Jesús a la seva ascensió, quaranta dies en què Jesús ressuscitat s’apareix als seus deixebles i els prepara per a la distància. Aquests quaranta dies són com l’adolescència de l’Església, temps per anar passant de l’amor fusional a l’amor gratuït. De la intimitat del cenacle, al brogit de la plaça pública. De la presència càlida del mestre, a la seva absència punyent, però creativa. És la lenta i pacient gestació apostòlica de l’Església, com una llavor que cal assaonar amb delicadesa. Érem deixebles i ara som apòstols, enviats en el seu nom.

...però tornaré

Una asímptota és una corba que tendeix infinitament a una tangència que no arriba mai. Vivim en una societat asimptòtica, que tendeix a l'infinit, tot i sabent que a l'infinit no hi ha res. Em comentava avui el Manolo que ha sortit un disc dur amb capacitat d'un Terabyte, és a dir, mil Gigabytes. Abans d’ahir un Giga ens semblava una immensitat inesgotable... I agafeu-vos perquè després del Terabyte ve el Petabyte - Exabyte - Zettabyte - Yottabyte - Kibibyte - Mebibyte - Gibibyte - Tebibyte - Pebibyte - Exbibyte - Zebibyte - Yobibyte… La corba és vertiginosa. ¿I què es pot fer amb un Terabyte? Doncs emmagatzemar més música, més vídeos, més fotos, més jocs, més programes, més imatges... ¿Per què? No hi ha perquè; la pregunta correcta és ¿fins a quant? i la resposta és fins a l'infinit.

La nostra fe no és asimptòtica. Tendim a Jesucrist. Ell és l'infinit amor de Déu manifestat en una carn finita i mortal. La seva història ens pertany com a penyora i com a promesa. Com a penyora d'una vida que ha vençut la mort a força d'estimar. Com a promesa d'una plenitud que ja comença a fermentar la nostra història. Jesucrist és l'Alfa i l'Omega, l'origen i l'horitzó de les nostre vides finites i mortals. Ja ha vingut, però tornarà. No hi ha millor i més breu compendi de la nostra esperança.

¿Quan tornarà? No és tracta de saber el dia i la hora, no és una qüestió de calendari, és una qüestió de plenitud. Esperem la glorificació de la humanitat sencera, és a dir, la humanitat que s'emmiralla en Déu i li diu: "Tu m'estimes, ergo sóc". El punt més elevat de l’evolució humana no és l’home cibernètic, macrobiòtic o psicotrònic, sinó l’home que estima fins a l’extrem. Jesús és el punt més elevat de l’evolució humana i esperem que algun dia tots hi arribarem, no asimptòticament, sinó definitivament.

Per això, encara que cadascú de nosaltres defalleixi, l’Església no defalleix, perquè està fonamentada en la lenta i pacient pedagogia del Ressuscitat que ha preparat la seva Església per a la distància i li ha donat l’Esperit Sant per anar preparant el seu retorn gloriós. Enmig de l’aparent foscor de les nostres vides, l’Esperit Sant ens dóna la creativitat necessària per interpretar el missatge de Jesús en cada moment històric i ens dóna la força per a portar-ho a la pràctica. I tot això sense estalviar-nos desavinences ni discussions, perquè la comunió és el fruit d’un amor que, lluny de fagocitar la distància, la reconeix i la converteix en el seu terreny propici. Va passar al concili de Jerusalem l’any cinquanta i va tornar a passar ara fa quaranta anys al Concili Vaticà II. ¿Qui gosa pensar que no pot tornar a passar en els nostres dies?

2 comentaris:

Xerric ha dit...

Marc
Me caldrà temps per pair les teves paraules. No havia pensat això de que l’amor necessita distancia...
Que cal passar de l’amor fusional al gratuït, també es una reflexió que porta cua.
“Tu m'estimes, ergo sóc”; L’evoluciò del home in extremis.... per mi això tindrà tela per estona!
M’agraden les teves homilies, no me’n perdo cap.

Per cert, de la teva aplicació de les teories de funcions al transcendent, dir que trobo l’Evangeli de Joan i concretament tot el comiat de Jesús, ple de invitacions i propostes que serien asimptòtiques, d’aproximacions constats però possibles només a l’infinit, si no fora que disposem de la primera i segona derivada de l’Esperit que aplana i fa assolible aquell infinit. Per això crec que no pot reduir-se l’Evangeli a unes formules fetes i simplistes sinó que cal estar oberts a la dinàmica del individu i de la evolució històrica. Encara que sigui més difícil, encara que sigui per camins més incerts.
L’infinit, deia el meu professor de Matemàtiques, el límit, és un “Punto gordo, dónde se concentra mucho, como los agujeros negros”.
Terabytes? Amor infinit? Quin vertigen!...

Francesc

Marta ha dit...

Gràcies per les teves homilies, Marc.