LA MEVA MARE (Jn 13,31-35)
La meva mare està malalta, pateix d’una malaltia incurable: l’edat. És allò que passa quan el passat és inversament proporcional a la memòria. La cosa és tan greu que sovint no em reconeix, em mira amb uns ulls buits i pregunta qui sóc, a mi, ¿us ho imagineu?, el seu fill, nascut de les seves entranyes. És dur, però és la meva mare i me l’estimo.
A la meva mare li cau la bava per la comissura dels llavis, jo la hi netejo i li faig broma: “bavosa, més que bavosa.” Jo plorava quan era petit, ella ara m’esbronca, però és la meva mare i me l’estimo. Cada vegada que l’acompanyo a l’ambulatori, recordo les hores que va passar ella a la sala d’espera del dentista quan jo era petit, intento fer el recompte però no em quadren els números, sempre surto perdent.
A estones la meva mare recupera sobtadament la lucidesa i diu unes coses que surten de vés a saber quin racó de l’ànima: "¿et penses que sóc tòtila o què? ¿creus que no me n’adono?" i comença a parlar amb una clarividència que em deixa corprès. Amb ella aprenc coses que no aprenc en els llibres, perquè és la meva mare i me l’estimo.
Sovint, m’entretinc a recórrer els replecs de la seva pell flonja i m’hi reconec en tots i cada un d’ells, el replec de la tendresa, el replec de la constància, el replec del servei, el replec del consell... les seves mans són un llibre sagrat, amb capítols i versets, que m'han transmès la vida com una bona notícia. Malgrat estigui una mica rebregada, és la meva mare i me l’estimo.
Sí, l’Església és la meva mare, per això quan els meus amics em diuen que la porti a una residència, que allà la tindran ben cuidada i que jo no estaré tan lligat, total, ella no se n’adona de res, els responc que ni puc ni vull deixar-la, perquè sense ella perdo la memòria i el seu sentit, perdo la història i el seu brogit, perquè és la meva mare i me l’estimo.
El Sisco em va dir una frase l'altra dia què, passada per l'evangeli d'aquest diumenge, m'ha inspirat aquesta homilia. La veritat és que la frase en sí no té res d'especial, jo diria que és d'una obvietat espaordidora, però vet ací que m'ha fet pensar i, més que res, m'ha fet pregar: "Marc, l'Església fa aigües." El Sisco té raó, l'Església, en el nostre món emancipat, autònom i laic fa aigües. El canvi de paradigma està sent especialment cru per l'Església catòlica en aquestes latituds que en diem occidentals, ¿per què no hauríem de reconèixer-ho amb una relativa serenor? Ara, més que mai, notem la sotragada, perquè la sotragada la notes més quant més atrotinat està el vehicle.
Doncs sí, amic Sisco, ara començo a estimar més que mai l'Església com a mare, ara que no tinc cap més coartada, ara que sembla que fa aigües per tots costats. Per tots costats, menys per un. Des dels inicis, l'Església és la mare que ha guardat i ha proclamat fidelment el manament de l'amor, el seu tresor més preuat, l'únic que la salvarà de totes les seves misèries. Només això justifica la seva existència i només això n'assegura la seva pervivència malgrat ara faci aigües.
No convé fer llenya de l'arbre caigut, quan el tronc amaga rebrots que poden brostar amb una sàvia que sempre és nova. Hem de fer tot el possible per a fer creïble i respectable la nostra fe i la nostra Església, és ben cert, però ara més que mai estem obligats a confrontar-nos amb l’única estratègia que és realment eficaç i que resisteix totes les sotragades per fortes que semblin: "per l'estimació que us tindreu entre vosaltres, tothom coneixerà que sou deixebles meus."
L'Església, la meva mare, pot ser vella, però el manament que la sosté és ben nou.
