dimarts, 26 de juny de 2007

HOMILIA DG-TO-C13
CATACREC (Lc 9,51-62)

Jesús va ser un pèssim publicista. Va començar bé: cops d'efecte, miracles, bany de multituds, una posada en escena impecable. Però en el moment del màxim benefici potencial va començar a cometre errades imperdonables, si atenem a les lleis més elementals del màrqueting.

Tres intents, tres pifiades

Primera pifiada: el primer que necessita un producte per a fer-se un lloc en el mercat és un bon eslògan. Una frase breu, frapant, directa al fetge. Una declaració d'intencions que connecti amb les aspiracions dels seus compradors potencials: "Sigues tu mateix", "Per a gent com tu", "Perquè tu ens interesses"... Ara mireu quin és l'eslògan que escull Jesús: "les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap". Quanta raó tenia santa Teresa: "Senyor, no m’estranya que tinguis tan pocs amics, tal com els tractes..."

Segona pifiada: per si el missatge no havia quedat prou clar, Jesús engega un altre lema d'aquests que fan història: "deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu." ¿Us imagineu la cara que se li devia posar al pobre home que, amb tota la bona fe, li va demanar d'anar primer a enterrar el seu pare? ¿Quin Regne de Déu es pot anar a anunciar amb aquestes premisses? Abans dubtàvem, però ara estem segurs: Jesús no vol que el segueixin.

Tercera pifiada: encara no havíem recuperat l'esma després de la darrera estocada que Jesús entra directament a matar: "ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu." “Pues vale!” I ho dic en castellà, perquè no ho ser dir en arameu. Ja em direu quines piruetes exegètiques s'han de fer per tal de donar sentit a un text com aquest, a no ser que es reconegui l'evidència: el que vol Jesús és espantar la gent.

O potser no...

Ja entenc que si deixo les coses així no tornareu a llegir l'homilia, i amb tota la raó. M’agraden els textos “difícils” de l’evangeli, perquè t’obliguen a sortir de tu mateix. Són aquests fragments que alguns voldrien retallar per tal de convertir l’evangeli en un llibre compatible amb l’educació per a la ciutadania. No tinc res contra aquest tipus d’educació, però cal dir en veu ben alta que l’evangeli no és un manual de bona conducta i de màximes edificants, sinó una Bona Nova de salvació.

L'evangeli sempre té sentit, potser no és el sentit que jo li voldria trobar, però és un sentit amb el qual jo estic convidat a entrar en sintonia, des de la conversió del cor i les actituds. Espero que la següent reflexió us ajudi a sintonitzar amb el text d'avui.

El "catacrec" de la fe

Amb aquests tres eslògans, en aparença tan desafortunats, Jesús sembla que ens vol fer entrar en conflicte amb tot allò que ens dóna estabilitat i seguretat: la llar (el cau, el niu), les arrels (enterrar el pare) i la família (dir adéu als de casa). ¿Però, per què? Jesús vol que ens adonem de tot el que està en joc si volem ser deixebles seus, per això ens porta als límits de la nostra existència i ens convida a prendre la temperatura real del nostre seguiment. La fe no està en renyida amb la necessitat d’un niu, però ¿què passa quan el seguiment de Jesús ens deixa a la intempèrie? El seguiment no va contra les arrels, però ¿què passa si el seguiment de Jesús trenca les cadenes que sovint ens lliguen al passat? L’evangeli no és contrari a la família, però ¿què passa quan "els de casa" comencen a fer xantatge emocional a propòsit del nostre compromís cristià?

Tot això potser no us ha arribat mai, tant de bo, però ¿què passa si un dia us hi trobeu? Jesús sembla que vol aconseguir que es trenqui alguna cosa, que la nostra fe, potser massa ingènua i circumstancial, faci un "catacrec". Ens podríem preguntar si la nostra fe ha fet un “catacrec”. ¿Quin fet, quina paraula, quina persona, quina experiència... han marcat un abans i un després en la nostra fe? Allò que ens ha fet dir: “Ara ja no creiem pel que tu dius; nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món”, altrament dit, “contigo pan y cebolla.”

Sense aquest “catacrec” la nostra fe és com una flor que encara no s’ha obert, com un ou que encara no s’ha trencat per deixar sortir el pollet. Podem seguir Jesús a distància, podem identificar-nos els diumenges amb el seu missatge, podem engrescar-nos una estona amb el seu projecte... però la pujada a Jerusalem és costeruda i està plena de sots. ¿Què passarà quan aquell grup tan ferm es dissolgui? ¿Què farem quan aquell catequista tan genial marxi a l’Àfrica? ¿Què quedarà de la nostra pregària estil Taizé quan la feina o els fills refredin les escalfors de l’encens? Sense “catacrec” no quedarà més que la marca que deixa en la pols un objecte quan ja no hi és.

1 comentari:

Xerric ha dit...

Avui he constatat que CATACREC no és una homilia que només llegeixen caminants solitaris més o menys assedegats: Avui, a missa, he sentit i he vist com, mossèn Josep M., quartilla en mà, ha estat seguint les pifiades d’aquesta homilia del Catacrec, amb algun afegit ben adient com que algú de vendes deia que els cristians tenim el millor producte i el marketing més desastrós que un es pot imaginar. Jo hi afegiria, pensant amb el símbol de la creu, tenim el millor logo que és a l’hora, amb els seus dos traços, d’un minimalisme extrem, elemental i a l’abast de tothom, a l’hora que és d’una eloqüència extrema de vida entrecreuada, la d’aquí i la d’allà, per l’Home de la Creu.
Per mi ha estat una avantatja el seguir una homilia que prèviament ja l’havia treballat.

Me quedo em allò de que la nostre fe (sense el potser) és massa ingènua i circumstancial, i cal que faci un "catacrec" per deixar de seguir Jesús a distància.