HOMILIA DG-TO-C12
APRENDRE A DESESPERAR (Lc 1,57-66.80)

S'ha de dir Joan

No sé a què ve tant d’enrenou, total perquè el pare del nen decideix que no portarà el seu nom. Vés quina cosa, i més ara que els fills, en comptes de portar el nom del pare, porten el nom del darrer finalista de “Operación Triumfo” o del concursant més pintoresc de “Factor X.” En aquella època, però, alguna de grossa devia de passar per a trencar amb un costum tan arrelat. Elisabeth sembla decidida: el nen no es dirà com el pare ni com cap altre membre de la família, sinó “Joan”. Zacaries li dóna la raó. Un cop més, és la dona la que mana i l’home el qui va al darrera, malgrat sembli tenir la darrera paraula.

La imatge del fill és una bona paràbola de l’esperança. Abans que el fill no arribi, ja li tenim assignat el nom, la foto, el currículum i quasi que la núvia. ¿Com s’explica si no aquesta mena d’obsessió compulsiva dels pares perquè els seus fills facin anglès, alemany, judo, clarinet i informàtica en jornades extraescolars que res no tenen a envejar de les de l’executiu més estressat? Afortunadament, la vida ens fa desesperar de totes aquestes falses esperances que havíem projectat sobre el nostre fill i ens ensenya a esperar d’una forma més despresa i gratuïta. El nostre fill té personalitat i vida pròpia més enllà de les nostres expectatives i cal que la pugui desenvolupar al seu ritme i al seu temps.

Es va quedar mut

Amb els plans de Déu passa una mica el mateix: per aprendre a esperar, s’ha de desesperar primer. Igual que Zacaries, nosaltres també hem de passar nou mesos sense poder parlar, nou mesos en silenci aprenent a rebre de Déu el que ell ens vol donar. Zacaries, després de tant de temps sense rebre un fill, ja havia baixat les mans: “si Déu no em diu el que jo vull sentir, quan ho vull sentir i com ho vull sentir... és que ja no té res a dir-me.” Zacaries, a diferència del vell Simeó, ja no esperava de Déu cap novetat. Quan ens succeeix això, la nostra fe es converteix en una rutina i la nostra pregària en un monòleg.

Jo em pregunto si Déu no ens està portant als cristians al llindar de la promesa, en la mida que ens porta al llindar de la desesperació. Déu ens està ensenyant a desesperar de les nostres expectatives pel que fa al nostre futur. Estem encara en la fase de la confusió, és cert, i no ens falten símptomes: el col·lapse institucional, els pals de cec, el desencís, l’aferrament a allò que hem estat... L’obsessió quasi malaltissa de la Conferència Episcopal Espanyola d’estar present a tort i a dret en el debat públic ni que sigui a cop de manifestació i d’objecció de consciència, ¿no denota una negació de la pèrdua per la via de l’autoafirmació obsessiva? (que em perdonin els psicòlegs... i els senyors Bisbes).

Qui espera, desespera

I que consti el següent: hi ha una forma narcisista de desesperar, que és el que han fet bona part dels creients desesperats de Déu, de l’Església o del món: una mena de rendició a l’evident, una resignació carregada de raons, una retirada vergonyant, una nova forma de monòleg autocomplaent. Quants no han deixat la vida religiosa, la militància cristiana, la vida espiritual, la pràctica de la fe... perquè ja no compensava, perquè tenia més força la inèrcia ambiental que la seva set de Déu i l'amor del seu Regne. Aquell qui espera, igual que aquell qui estima, desespera. ¿O què ens pensàvem?

¿Què serà aquest infant?

Déu ens convida a desesperar sense baixar els braços ni el talent ni el bon humor. Ens ha promès una criatura nova i, vés per on, nosaltres no ens l'hem acabat de creure: "som vells i la nostra dona és estèril, ¿què ens vens a dir?". I tu insisteixes, però ens imposes silenci durant nou mesos:
"Deixeu de parlar i apreneu a escoltar;
"Deixeu de dir que “sempre s’ha fet així”, i apreneu una nova manera de fer;
"Deixeu d’imposar-me el nom d’abans, el nom familiar, i deixeu que jo imposi un nom nou, desconegut, inèdit;
"Deixeu de lamentar que la criatura no hagi sortit com vosaltres volíeu, i comenceu a preguntar-vos admirativament: “¿Què serà aquest infant?”

Perquè, us agradi més o menys, aquest infant porta l’anunci del vostre esdevenidor, ell és el precursor del Messies Salvador. Espereu-lo com si fos, no el primer dia, sinó el dia abans del primer dia, sí, el dia de la desesperació, sense el qual totes les vostres expectatives són incertes i les vostres esperances il·lusòries.