divendres, 8 de juny de 2007

HOMILIA DG-FS-C-CORPUS CHRISTI
DONEU-VOS VOSALTRES MATEIXOS COM A MENJAR (Lc 9,11-17)

No és que vulgui trobar-li cinc peus al gat, però no em conformo amb pensar que el sentit d’aquest episodi de la multiplicació dels pans sigui simplement que hem de ser bones persones i compartir el que tenim. No perquè no sigui cert, quedi clar, sinó perquè és insuficient. L’evangeli ens diu això i moltes altres coses que són tant o més importants que aquesta. És cert que cinc pans i dos peixos poden donar molt de sí quan es comparteixen, el que costa més d’entendre és que puguin arribar a nodrir cinc mil persones i encara omplir-ne dotze coves amb les sobres. Aquí hi ha una desproporció que cal entendre amb uns paràmetres diferents si no volem reduir el text a una moralina edificant. L’evangeli ens dóna algunes pistes que poden resultar molt inspiradores.

Acomiadeu la gent
Volem assolir l’objectiu del mil·lenni l’any 2015, acabar amb la pobresa en el món. Hi estem posant molt de la nostra part: hem fet seure la gent al terra, els hem agrupat en grups de cinquanta, molt bé ¿i ara què? El món és un mercat, l’àmbit on les persones, en el millor dels casos, intercanvien el que tenen. El polític intenta regular aquest intercanvi, el cooperant intenta equilibrar-lo, l’activista intenta denunciar-ne els abusos. El món és un lloc despoblat, on no s’hi troben queviures si no és a les botigues. D’acord, no volem enviar la gent a comprar queviures, volem fer-ho diferent, però ¿ara què? Hem aconseguit mobilitzar tota la nostra bona voluntat i una no gens menyspreable capacitat d’organització, però ¿com aconseguir que tothom en mengi i, no només això, sinó que en sobri?

Doneu-los menjar vosaltres mateixos
L’evangeli ens convida a interpretar la frase en un sentit intensiu: “doneu-vos vosaltres mateixos com a menjar.” Amb les millors intencions, uns donen mentre altres reben... però sempre i res més que coses. No es tracta simplement de donar coses, sinó de donar-se un mateix amb les coses: no el 0,7%, no un estiu, no allò que ens sobra o allò que necessitem per a sentir-nos solidaris i altermundistes... sinó Tot. Jesús ens diu que només quan ens donem, multipliquem. Qui es dóna, multiplica; malgrat sovint experimenti divisió. Qui es dóna, suma; malgrat sovint senti que això li resta. Per repartir, abans un s’ha de partir. L’home no viu només de pa, viu de tot allò que l’ajuda a esdevenir pa pels altres, eucaristia. ¿Què és el que celebrem sinó tots els diumenges? Només qui s'alimenta d'Ell, pot arribar a ser aliment com Ell.

Feu-los seure en grups de cinquanta
No hauríem de tractar la necessitat dels altres en bloc, ni la pobresa en el món com una entitat abstracta. No hauríem de tractar els pobres com a col·lectiu homogeni, com si es tractés d’entitat metafísica i sense rostre. Quan fem això acabem instrumentalitzant els pobres al servei de les nostres derives ideològiques o d’una bona voluntat carregada d’ansietat i de precipitació. Quan considerem la gent en blocs de més de cinquanta, deixen de ser gent i comencen a ser un número. En un grup de cinquanta descobrirem que un ha menjat fa poc, que l’altre porta tres dies sense fer-ho, que un altre amaga un peix a la butxaca i que el del seu costat està esperant el bon moment per prendre-li, etc. En grups de cinquanta la paraula circula igual que l'aliment, ens escoltem, ens coneixem i podem convertir les polítiques estratègiques en peixos, vacunes, llibres, abraçades o pous d'aigua, segons la necessitat de cadascú.

Alçà els ulls al cel
Hi ha gent que considera que això no fa falta, que el que cal és transformar les estructures, revertir els processos històrics que consoliden les raons de la pobresa, i la resta són romanços. Són aquesta gent que fa segles que ens regalen idees genials sobre com canviar el món sense canviar ells mateixos.
Jesús no és d’aquesta gent, ell que va sotragar més que ningú les estructures del seu món i del nostre. El gest que fa Jesús abans de repartir el pa és alçar els ulls al cel, gest que repetirà a la creu abans de lliurar l’esperit. Alceu els ulls al cel, doncs, i demaneu a Déu que us doni allò que només ell pot donar: la força que no surt dels braços, sinó de les entranyes en forma de compassió i de misericòrdia; la força no només per a entrar, sinó, sobretot, per a sortir de vosaltres mateixos; la força d’escoltar la necessitat de l’altre sense humiliar-lo; la paciència, la fortalesa i la humilitat que cal per a lluitar contra la pobresa i la injustícia en el nostre món; i demaneu també la capacitat i el coratge de donar-ne gràcies i celebrar la vida lliurada i multiplicada fins a l’escreix.