divendres, 13 de juliol de 2007

HOMILIA DG-TO-C15
¿QUI SÓN ELS ALTRES? (Lc 10,25-37)


“Estima els altres”, d'acord, però ¿qui són “els altres”? Els enemics ¿són "els altres"? Els immigrants ¿són "els altres"? Els caps rapats ¿són "els altres"? El meu veí insuportable ¿és "dels altres"? Els meus defectes físics ¿són “els altres”? ¿Qui són “els altres”?

Hi ha una pel·lícula d'Alejandro Amenábar que porta per títol "Els Altres". En aquesta pel·lícula, els altres són els morts, aquells que estan a les antípodes dels vius. Ni que la figura sigui una mica forçada, serveix per dir que els altres són aquells que estan a les meves antípodes, aquells que em fan creuar la línia, que em fan desviar del camí, que m'entretenen en el moment més inoportú... Quan dic això, m'encongeixo, ¡jo que tendeixo tant descaradament a escapolir-me dels problemes que em posen els altres! Està tan clar que sóc com el sacerdot o com el levita, però tan clar, que fins i tot em ruboritzo de pensar que alguna vegada m'he arribat a identificar amb el bon samarità... L'ignorant és insolent, que deia el savi.

L’amor aproxima

Jesús ens proposa un figura massa elevada, no diré impossible, però sí molt difícil. El samarità és una vara situada per sobre dels sis metres: s’hi arriba amb perxa i encara. Quantes vegades no haurien meditat, i potser predicat, el sacerdot i el levita, aquesta frase de la Llei: “No rebutgis el qui et demana perquè ho necessita, no giris la cara al pobre.” (Sir 4,4) El sacerdot i el levita, a la seva manera, feien com nosaltres: s’omplien la boca de solidaritat, tolerància, pluralitat, integració, diversitat... però a l’hora d’ajupir-se trobaven una bona raó per escapolir-se.

Hi ha qui tradueix "els altres" com "el pròxim". Aquesta traducció seria incompleta si entenguéssim “el pròxim” com el germà, l’amiguete, el guapu, el colegui. Per això no caldria un manament, fins i tot als assassins més despietats els cau la baba davant el seu fillet. La traducció potser més completa del manament seria: "estima els altres (els allunyats) de tal manera que esdevinguin pròxims". L'amor aproxima: "l'altre" esdevé "pròxim" quan, trencant barreres i llunyanies, me l'estimo com a mi mateix.

Un lloc disponible per l’Altre

Simone Weil té una frase que arrenca totes les crostes: "Estimar l'altre com a tu mateix implica com a contrapartida estimar-te a tu mateix com si fossis un altre." Per a què l'altre s'acosti, tu t'has d'allunyar una mica. Aquest és el sentit de la segona part de la frase: "estima't a tu mateix com si fossis un altre", com si haguessis de creuar el carrer, com si no estiguessis en primer pla, com si hi hagués un altre abans que tu, algú a qui li reserves el lloc per quan arribi el torn. Una de les condicions de possibilitat de l’amor cristià és que aquest “primer lloc” no estigui ocupat per un mateix, sinó que estigui disponible per l’altre.

Ara bé, i permeteu-me que faci una certa apologia, ¿com puc estimar "els altres", si no estimo, per sobre de tot, a "l'Altre", aquell que preserva el valor absolut de l’estrany, del llunyà, de l’estranger, aquell que es situa a les antípodes del meu amor propi i que posa a prova constantment la meva capacitat d'estimar? Déu és aquest primer lloc alliberat i reservat per l’altre. Déu és l'Altre, amb majúscula, que preserva el lloc dels altres, amb minúscula, quan tendim a posar-nos nosaltres en el seu lloc. Déu em recorda que sóc un sacerdot estressat o un levita apressat, i que per donar massa importància a algunes coses estic oblidant la fonamental, millor dit, la estic esquivant, li estic donant l'esquena i passant culpablement de llarg. Com a mínim, no t'enganyis.

Veritat i vanitat

Avui està en boca de tothom que no hi ha Veritat, amb majúscula: quina gran Mentida, amb majúscula! Diem que cadascú té la seva veritat, amb minúscula: quina gran Vanitat, amb majúscula! ¿Qui té, doncs, la veritat? Pregunta capciosa i tramposa. La Veritat no es té, la Veritat s’estima, es busca i es creu. No sóc jo qui jutja la Veritat, jo sóc jutjat per ella. Jo sóc reu en el tribunal de la Veritat i no jutge: quin greu error creure el contrari, total perquè sé fer cançons, pel·lícules, càlculs infinitesimals o assajos en un laboratori... ¡quanta vanitat! No és veritat que jo tingui “la meva veritat”, l’únic que jo tinc és la meva vanitat i encara.

¿Qui té, doncs, la Veritat? El sacerdot i el levita, senzillament la defugen per seguir entretinguts en la seva mentida, disfressada de pressa, de feina, de mandra... El samarità ni té la veritat ni pretén tenir-la, però, a diferència dels altres, la reconeix en l’home ferit i es deixa jutjar per ella: “tinc pressa, aquest home és un estranger, quina complicació... però si passo de llarg aquest home morirà.” Ja està, així de simple: reu en el tribunal de la Veritat amb el veredicte d’innocència, és a dir, de benaurança: “Feliços els qui passen al costat de l’altre i no canvien de vorera.”

2 comentaris:

regina ha dit...

M'ha agradat molt aquesta reflexió, Marc. I és que a vegades, va bé recordar coses que se suposa que "sé" però que no tinc interioritzades. Em quedo amb la frase :"estima els altres (els allunyats) de tal manera que esdevinguin pròxims" i "deixar el primer lloc pels altres".
Gràcies!

Xerric ha dit...

Es realment una sort disposar de les teves homilies.
Jo me quedo amb allò de: “Estimar l'altre com a tu mateix implica com a contrapartida estimar-te a tu mateix com si fossis un altre. Per a què l'altre s'acosti, tu t'has d'allunyar una mica.” El fonament: “Déu és l'Altre, amb majúscula, que preserva el lloc dels altres, amb minúscula” La conseqüència lògica: “¿com puc estimar "els altres", si no estimo, per sobre de tot, a l'Altre"
“La Veritat no es té, la Veritat s’estima, es busca i es creu. No sóc jo qui jutja la Veritat, jo sóc jutjat per ella... No és veritat que jo tingui “la meva veritat”, l’únic que jo tinc és la meva vanitat i encara.”