HOMILIA DG-TO-C16
ELOGI DE LA VIDA CONTEMPLATIVA (Lc 10,38-42)


El text de Marta i Maria m’ha donat l’ocasió de fer una cosa que fa temps que tinc necessitat de fer. Sí, vull fer l’elogi de la vida religiosa contemplativa, vaja, dels monjos i les monges, perquè ens entenguem. I veureu perquè.

¿Quin sentit té?

Partiré d’un comentari típic i tòpic que surt tant de la boca dels ateus com dels creients: “no entenc quin sentit té tancar-se tota la vida en un convent per pregar, amb la quantitat de coses bones que es poden fer i amb la quantitat de necessitats que hi ha en el món, no sé, en comptes de tancar-se entre quatre parets, podrien anar de missioners a l’Àfrica...”

Em venen ganes de respondre, una mica a la brava: “si tanta necessitat hi ha, ¿per què no te’n vas tu a l’Àfrica?”. Resulta que els monjos i les monges perden la vida i el temps pregant en un monestir, ¿i tu no la perds treballant vuit hores en una oficina i passant els estius a Salou? ¡Estem fets tots plegats una bona colla de Martes, atrafegats per tot i apassionats per res!

El sentit és Déu

Rebobino una mica. Reprodueixo un fragment d’una discussió que vaig tenir l’altre dia amb un bon amic ateu. Deia ell: “puc acceptar que hi ha l’Ésser que ho engloba tot, l’Absolut si tu vols; el que no puc acceptar és que aquest Absolut tingui una voluntat que m’afecti personalment a mi, minúscula i insignificant partícula de l’univers. No només em sembla irracional, sinó absurd.”

Responia jo: “Tens tota la raó, segons els paràmetres cartesians de la raó, hauria de ser així; però no ho és. L’experiència humana de Déu segueix uns altres camins. Ja sigui per connaturalitat o per trencament, resulta que un dia et trobes creient en aquesta voluntat que se’t manifesta com a providència i proximitat. De cop sents, amb una certesa, no irracional, sinó transracional (que incorpora la raó i més que la raó), que l’univers no és un lloc inhòspit, sinó que està habitat, jo diria amarat, per una presència que el precedeix. Les coses tenen sentit i no només explicació, i jo com preferit entre totes elles, elevat a una dignitat que només l’Amor pot justificar.”

L'experiència humana de Déu

Jesús parlava d’aquesta experiència de Déu amb termes i nocions humanes, és clar, les úniques que tenim i podem comprendre. Per molt que Déu no sigui humà, l'experiència que nosaltres podem tenir d'ell sí que ho és i, si no se n'avergonyeix ell, ¿ens n'hauríem d'avergonyir nosaltres? ¿Què faria l’home si Déu s’ajupís per parlar-li amb el seu propi llenguatge? S’ajupiria també per escoltar-lo, ¿no? Doncs això és el que fa Maria, i el que fan també, a la seva manera, els monjos i les monges que passen la seva vida tancats en un monestir. No només ells, quedi clar, però ells d’una manera especial. Signe preciós d’una humanitat que escolta la paraula que Déu li adreça a cau d’orella.

Estimar és entretenir-se...

L'amor no és necessari, és imprescindible, i ¿què és l'amor sinó "entretenir-se" (tenir-se mútuament) amb l'altre? ¿Qui gosaria dir que el pare o la mare perden el temps amanyagant el seu nadó? Doncs, el mateix. La vida religiosa contemplativa és una forma d'entretenir-se en aquesta relació entranyablement cordial que Déu estableix amb nosaltres.

Els monjos i les monges representen aquella part de nosaltres que s’entreté amb l’essencial i ens recorda quin és el sentit i la gràcia de tot el que fem. Ells són, com diu la Germana Glòria Nogué del Monestir de Vallbona de les Monges, els qui “preserven la serenitat del món.” (LV, La Contra, 28 de juny de 2007) Ells i elles són una alarma en senyal d’alerta per tal d'advertir-nos com resulta d’estèril estar “preocupats i neguitosos per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària.”

...en la sola cosa necessària

Ells i elles són com l’alzina de Mambré per a una humanitat que, com Abraham, està “asseguda a la porta de la tenda, quan la calor és més forta.” Gràcies a ells podem reconèixer els tres visitants desconeguts i rebre’ls a casa perquè refacin les forces i hi dipositin la seva promesa: “la teva esposa tindrà un fill.” Elles i ells ens recorden que la nostra humanitat està prenyada i el seu futur és gràvid, com Sara, malgrat la seva avançada edat i el seu escepticisme.

Ells i elles són signe d’una humanitat que, com Maria, s’ajup als peus d’aquest Fill per escoltar-lo i fer de les seves paraules les nostres delícies. Ells i elles són encara, i esperem que per molt de temps, la garantia de que aquesta sola cosa necessària “no ens serà mai presa.”