divendres, 27 de juliol de 2007

HOMILIA DG-TO-C17
SANTA IMPERTINÈNCIA (Lc 11,1-13)

"No sé si crec o no crec o què crec quan dic que crec i a qui crec, si alguna cosa crec que crec, catacrec." Fa uns dies parlàvem del "catacrec" de la fe en un sentit ben diferent. Aquell era un sentit positiu, creatiu; aquest és el sentit negatiu, monòton, repetitiu i estèril.

¡Quant de temps perdut esperant un signe del cel que ens faci creure o clarament no creure! Hi ha molta gent que ni creu ni vol creure ni falta que li fa. Poden passar així, sense creure en Déu, tota la vida, amb una relativa pau i serenitat i amb una més que acceptable felicitat. És clar que sí. Hi ha creients que semblaria que això els sap greu, com si necessitessin de la infelicitat dels no creients per a justificar la seva fe. Ho sento, però això de la fe no és com el futbol, on les desfetes del teu rival tenen sempre regust de victòria. Feble, aquesta fe, i rònega.

Crec perquè crec

La fe s'aprèn exercint-la, és a dir que a creure s'aprèn creient. En això de la fe no hi ha ni dreceres ni cursos intensius de trenta hores ni pal·liatius de més que dubtosa eficàcia. Si la fe té sentit o no, no es decideix en una nit d'insomni o discutint en una tertúlia de sobretaula, es decideix en tota una vida creient. Perquè la fe no és primàriament una deducció, sinó una adhesió. M'adhereixo a Déu i a una manera determinada d'anar fent camí cap a Ell. I endavant! Com qui puja un cim, ara una pedra i després un matoll, ara una brisa i més tard un paisatge, ara ensopego i després un glop d'aigua. I el cim com una promesa, certa, però més amunt.

Quan deixes de perdre temps i de malbaratar energies precioses en els preàmbuls del "crec catacrec": com serà i si em cansaré o si plourà i potser em perdré o si és lo meu o no és lo meu o potser demà..., deia, quan deixes aquests preàmbuls tan llefiscosos, comença l'aventura i, de cop, el dubte deixa de ser un obstacle i es converteix en un incentiu. I trobes que et canses, efectivament, ¿i què esperaves? I resulta que passen coses, no totes bones, però improvises i te'n surts, i aquella lliçó val més que tots els discursos, perquè ets tu qui l'aprèn sense ningú que te la dicti. I surts guanyant, perquè amb Déu sempre surts guanyant, malgrat pugui semblar que a estones perds. I si no, no és Déu.

Fins a la impertinència

Fins i tot, arriba que et plantes, com Abraham, amb elegància, però amb contumàcia: "¿De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?" Això no ho entenc i no ho crec de Vós, Senyor, "mai de la vida, Vós que judiqueu el món, ¿us podríeu desentendre de la justícia?". I comences a regatejar amb Déu, cinquanta, quaranta-cinc, quaranta, trenta, vint, deu..., fins a la impertinència, perquè no entens i vols entendre i tens tot el dret i això també forma part del creure.

Com l'amic que a mitja nit toca a la porta del veí per demanar tres pans i, quan li donen llargues, o això li sembla, segueix bastonejant la porta fins que li obren i li donen allò que necessitava. Com deia l'Antonio amb el seu estil precís: "para ganárselo hay que currárselo." O amb altres paraules: "el que costa poc, val poc", també en el terreny de la fe i del sentit de la vida. Volem sentit sense insistència i felicitat sense “impertinència”, i això no és possible.

Ara que estic de colònies m'adono de com pot arribar a ser d'impertinent un nen per tal d'obtenir una futesa; ¡quant més no ho hauríem de ser nosaltres per tal d'obtenir allò que Déu ens promet i que és molt més que necessari per a viure: el seu esguard i el seu somriure!

2 comentaris:

carme vilaverd ha dit...

M'he sentit molt identificada amb aquest camentari, amb això del dubte. Si que tinc dubtes , però i què. Vui seguir buscan Déu. Buscar-lo pel camí de Jesús, en els germans,en l'Eucaristia,en la pregaria.

BEL ha dit...

Hola Marc, m'encanten els teus comentaris. Ho fas tot tan real!!! Pots arribar a la profunditat del cor amb les coses més quotidianes. Això és un do. No deixis d'il·lustrar-nos amb els teus comentaris.
Suposo que no et sap greu que t'hagi linkat al meu blog que acabo d'estrenar. Encara no hi ha membres, però quan hi siguin, crec que t'haurien de conèixer. De passada, aprofito per dir-te que tinc un programa a la ràdio municipal de la meva parròquia on, un dels espais és l'Evangeli i el seu comentari. No sempre tinc el temps, ni la inspiració per fer-ne un estudi, així és que en alguna ocasió m'has servit per inspirar-me i fins i tot, he utilitzat les teves paraules. Si creus que no hauria de fer-ho m'ho dius, ok? Però és que m'agrada com dius les coses.
Una abraçada.
Bel