HOMILIA DG-TO-C18
VANITY FAITH (Coh 1,2;2,21-23)

Si jo fos sociòleg, tingués talent i ganes de fer-me un nom, escriuria un llibre que portaria aquest títol tan vanitós: “Teen World.” Vivim en un món adolescent, més ben dit, un món que s’ha instal·lat confortablement en l’adolescència. Fellini ho veié i se’n feia creus: “malalta societat aquella que té com a criteri de veritat l’opinió d’un jove de quinze anys.” L’adolescència s’ha convertit en l’etapa paradigmàtica de la vida de l’home. Treballo dotze hores al dia i dos-cents dies l’any amb adolescents i, com podeu suposar, me’n faig creus.

Un món adolescent

En un món adolescent com el nostre, la vanitat és una actitud curosament conreada. Uns la promouen i altres la gestionen, però tots, d’una manera o d’una altra, en som víctimes. La vanitat és cosina germana del caprici, del desig compulsiu, de la immediatesa. Ho vull ja i ho vull d’aquesta manera. La germana adolescent d’un amic em va confessar un dia les seves aspiracions de futur amb aquestes paraules: “Jo vull escriure un llibre que tingui èxit.” Li vaig respondre: “D’acord, però ¿un llibre sobre què?” I ella: “No ho sé, però que tingui èxit.” Heus ací la vanitat, tal qual, sense impureses.

Uns creients adolescents

Adverteixo que existeix el que podríem anomenar el món de la “Vanity Faith”, emulant la cèlebre revista “Vanity Fair”, però en versió creient. En efecte, també hi ha una manera vanitosa de ser creient. És el món dels “Teen Beleivers”, els creients adolescents.

Tenim moltes proves d’una gran proliferació de “teen believers” en l’actualitat. Per exemple, l’actual boom de literatura pseudoreligiosa, tipus “El Código Da Vinci”, deu el seu èxit a aquest col·lectiu. La gran acceptació que tenen els documentals de temàtica científico-religiosa, com “L’evangeli de Judas” o “La tomba de Jesús”, també dóna bona fe d’aquesta proliferació. L’altre dia, en una conversa de sobretaula, vam apuntar els ingredients que ha de tenir una novel·la o un documental si vol entrar en l’àmbit de la “Vanity Faith”:

- Qüestionar el celibat de Jesús: impossible que un home jueu, a la seva edat, no tingués dona. Impossible també que un home tan autèntic i psicològicament tant equilibrat com ell, no tingués relacions sexuals i no practiqués el sexe tàntric.

- Fer sortir Maria Magdalena com la gran marginada per la misogínia i el patriarcalisme eclesiàstic que ha dominat amb mà de ferro la història del cristianisme.

- Un robatori o un assassinat o una violació o un frau... el que sigui, però al Vaticà (tant se val si la trama de la novel·la està ubicada a l’època medieval, quan el Vaticà no existia, ningú no para esment a aquests detallets).

- Un secret molt ben guardat que si es descobreix desmuntarà algun dels principals dogmes de la fe cristiana. En aquest punt, ajuda molt si es fa servir algun evangeli apòcrif i una mena d’Indiana Jones que el descobreix amagat, atenció, als prestatges de la Biblioteca Pública de Palautordera (que es l’àmbit en el qual es poden consultar els evangelis apòcrifs avui en dia, tot i que els “teen believers” encara creuen que estan amagats als arxius secrets del Vaticà).

Vanitat i res més que vanitat

Perdoneu el to una mica lleuger de l’homilia d’avui, però estem a ple estiu i els textos d’avui són del morro fort, així que no va malament una mica de lleugeresa. M’han corregit fraternalment el meu to, a vegades, un punt cínic. Demano disculpes, però ja veieu en què queda avui el meu propòsit d’esmena. Però és que, com deia el Qohèlet, "tot és vanitat i res més que vanitat." Certament, hom es pregunta sovint on ens porta tanta pressa i què quedarà de tot plegat. ¿Per què escarrassar-s’hi tant, al cap i a la fi, per tant poca cosa?

¿Per què ningú no ens diu aquesta veritat que hem d’anar a llegir quasi d’amagatotis a l’evangeli: “els béns no ens poden assegurar la vida”? Convé no oblidar coses com aquesta, convé algú que ens ho recordi de tant en tant, convé exercitar-se constantment contra la vanitat i la banalitat. La vanitat busca la complexitat i el recargolament, però mireu si la veritat pot arribar a ser simple: “Tothom que reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu... passa els dies en el desfici i de nit el seu cor no descansa.”

Ja podem posar cabassos de sorra al damunt que al final la veritat acaba per surar a la superfície i, aleshores, ens adonem de fins a quin punt tot el que hem acumulat en aquest graner era "vanitat i res més que vanitat." Afortunadament, mai no és massa tard.