HOMILIA DG-TO-C24
NO HI HA PÈRDUES COL·LATERALS (Lc 15,1-32)


L'infern s'assembla a una sala d'objectes perduts on mai ningú no s'hi acosta a reclamar res. Desolador. Al cel, en canvi, no hi ha departament de "subjectes perduts", perquè tot allò que estava perdut, per petit i insignificant que fos, ha estat retrobat. D'aquí l'alegria.

El cel és el cor de Déu en expansió per l'alegria que experimenta quan un que estava perdut és retrobat. L'infern, en canvi, és el cor de Déu encongit per un de sol que s'extravia. Sístole i diàstole del cor de Déu.

Sístole i diàstole

Déu és la possibilitat sempre oberta per a l'home de fer el pas de la pèrdua al retrobament, de l'angoixa a l'alegria, de la mort a la vida. En Jesús, la humanitat ha fet aquest pas (aquesta "pasqua") d'una vegada i per sempre. Ell és el fill que s'havia perdut i ha estat retrobat. En ell, tots els fills perduts, per perduts que semblin, han estat retrobats. En ell, tots hem estat retrobats per un Déu que estima fins a la temeritat. D'aquí l'alegria.

Però no hi ha autèntica alegria sense agonia. Sístole i diàstole; expansió, però també contracció. L'agonia provocada per la possibilitat, sempre oberta per la llibertat humana, de que el retrobament no arribi finalment a produir-se. Déu assumeix aquesta agonia com a pròpia. Podria no fer-ho; podria eliminar aquesta agonia eliminant la llibertat; però d'un cop es carregaria l'amor i, amb l'amor, es carregaria també l'alegria.

Jesús a la creu, mireu l'agonia de l'amor de Déu. Varillon ho diu molt millor: "L'home continua sent lliure davant la creu. El respecte de Déu per la llibertat de l'home va fins a l'extrem. El rebuig de l'home és possible: d'aquí l'agonia del seu Pare al més secret de la seva intimitat." Hem d'aprendre a sentir paraules gruixudes a propòsit de Déu, si no volem que la nostra fe es quedi anorèxica.

Al cel, tots els retrobaments

I és que per a Déu no hi ha pèrdues col·laterals. Tota pèrdua, per petita i marginal que sembli, és un terrabastall. L'univers sencer es col·lapsa si es perd un sol d'aquests petits. Si creiem en un Déu que no dóna mai ningú per perdut, tampoc nosaltres no podem donar mai ningú per perdut.

Tanmateix, la nostra experiència ens diu que molts es perden i, per molt que posem tot de la nostra part, no arribem mai a retrobar-los. Nosaltres potser no, però confiem que Déu sí. Al cel, tots els retrobaments. Al cel retrobarem tot allò que nosaltres donàvem per perdut, però Déu no. D'aquí l'alegria.

Diem que l'energia no es perd, només es transforma; ¿per què no hauríem de dir el mateix de l'amor, que és infinitament més poderós que l'energia? L'amor no es perd i no dóna res per perdut. Déu és aquest amor que no es perd, sinó que es transforma, ens transforma.

Mireu "Arrels": ¿quants d'aquells que lluiten per deixar la droga o l'alcohol, recauen? Potser la majoria; però, de tant en tant, un que se'n surt, i no sabeu quina alegria! Doncs això.