HOMILIA DG-TO-A02
L'ANYELL DE DÉU (Jn 1,29-34)

Poques imatges hi ha tan prolífiques com la de l’anyell de Déu. De la teologia clàssica a la psicoanàlisi, de la pregària litúrgica a la literatura moderna, s’han escrit moltes pàgines amb aquest motiu. No seré jo qui jutgi l’abast i l’encert de tot aquest material al·lusiu.

Té o no té sentit?

Si el que vull és no trobar-li sentit, disposo d’una gran quantitat de recursos. Per exemple, hi ha la teoria del “magnicidi diví” que veuria en l’anyell de Déu el símbol d’un cristianisme construït sobre el sentiment de culpa que té l’home per haver mort Déu, és a dir, el pare. O la teoria del “boc expiatori” que senyala la tendència de la societat a descarregar la seva culpabilitat exigint el sacrifici d’un innocent. O la teoria del “Déu sàdic” que demana despietadament la mort del seu propi fill com a única reparació justa per l’ofensa rebuda. Etc.

No dic que totes aquestes “aproximacions crítiques” al motiu del l’anyell de Déu no tinguin la seva part de raó, però precisament és aquest el seu problema i la seva limitació: que la part de raó que ignoren és la més important. La part de raó que obliden és la que fa que tingui sentit, la que fa que el motiu de l’anyell de Déu aplicat a Jesús sigui una imatge vàlida de l'amor de Déu i no una animalada. Quasi res.

El món pateix de sobrepès

Si vull ajudar algú que porta quatre bosses del supermercat, hauré de carregar jo amb dues. No puc descarregar l’altre sense carregar-me jo. Està clar que ens podem ajudar els uns als altres a portar la càrrega. Està clar que podem fer-nos més lleugera la càrrega amb generositat i bona voluntat. Però amb això no hi ha prou.

El món pateix d’un sobrepès crònic que no aconseguim eliminar per molt que li apliquem “cures d’aprimament” en clíniques especialitzades. El pecat és aquest sobrepès que ens aixafa i aixafa els altres; aquest sobrepès que no som capaços d’eliminar només amb esforç i bona voluntat.

Joan batejava només amb aigua i això era un ajut, però ell mateix reconeixia la seva provisionalitat. L’aigua fa menys feixuga la càrrega, però no ens descarrega del sobrepès. Jesús és l’anyell de Déu que pren damunt seu el sobrepès del món i, només així, ens descarrega. Això és el que Joan reconeix i anuncia.

No una "matada", sinó una "ressuscitada"

¿Però com pot Jesús suportar un pes tan descomunal sense ser esclafat? De fet, no pot. De fet, Jesús va ser momentàniament esclafat. Jesús no és Superman, Jesús és un home i la seva humanitat no podia suportar físicament un pes tan excessiu. Ara bé, Joan Baptista va veure com l'Esperit baixava del cel i es posava damunt d'ell. I un altre Joan va veure com del seu costat traspassat, brollava aquest mateix Esperit en forma de sang i d'aigua.

La creu és la imatge visible de les dues coses: un cos esclafat pel pes del pecat i un Esperit que allibera aquest cos del pes que l’esclafa. Jesús va rebre la plenitud de Déu en el seu cos mortal i és aquesta plenitud d'amor la que el va capacitar per a prendre damunt seu el sobrepès del món sense ser definitivament esclafat. Els cristians no podem, si no volem trair el seu sentit, separar la mort de Jesús de la seva resurrecció, el seu sacrifici de la nostra salvació.

No és el sacrifici el que salva, sinó l'amor, és cert, però ¿quin amor, sinó aquell que es revela en el sacrifici? I és que el sacrifici de Jesús no és una "matada". La manera de viure de Jesús, en fidelitat a un Déu que és amor amb entranyes de misericòrdia, no és per a nosaltres una “matada”. La seva aposta per una humanitat que, tot i haver-se extraviat, ell no dóna mai per perduda, no és per a nosaltres una “matada”. Per a nosaltres, l'amor que porta Jesús al sacrifici no és una “matada”, sinó una “ressuscitada”.