HOMILIA DG-PQ-A02
LA MARCA DELS CLAUS (Jn 20,19-31)

Els relats de les aparicions del Ressuscitat són molt austers, no hi ha fenòmens paranormals, tot s’explica amb una gran simplicitat. Però es dóna una extraordinària insistència en un detall: al Ressuscitat, no se’l reconeix en el rostre, en l’aura o en els vestits, sinó en les mans i el costat. Al Ressuscitat, se’l reconeix en la marca dels claus. Quan Maria Magdalena voldrà abraçar-lo, rebrà aquest advertiment: "nolli me tangere", és a dir, "deixa'm anar". No hi ha cap altra marca tangible del Ressuscitat que no sigui la marca dels claus.

Nosaltres volem tocar Déu en les postes de sol, en l’encens, en un bon vi, en una obra d’art... i certament que ens hi acostem; però sembla que hi hagi un "nolli me tangere" inscrit en totes les nostres experiències sensibles del transcendent. Ens acosten a Déu, però no el podem tocar; ens condueixen a ell, però se'ns escapa entre els dits quan més a prop el tenim. Potser perquè només ens ha estat donada la marca dels claus com a senyal. Vols tocar-lo? Busca la marca dels claus.

On podem trobar la marca dels claus en el nostre món? On és la marca que han deixat els claus en el cos del Ressuscitat? M'agradaria que m'ajudéssiu a buscar-la, perquè el meu radar té un abast molt reduït. Jo us ofereixo el resultat del meu escàner recent i vosaltres compartiu el vostre, us sembla bé?

On he trobat, doncs, la marca dels claus la darrera setmana?

La vaig trobar dilluns passat, al sortir de missa, en un jove que demanava un lloc per dormir. Un senyor li va oferir 50 € per a pagar-se aquella nit una pensió, donat que no hi havia lloc a l'alberg municipal. "Dineros, no, no acepto dineros, no problema, si no posible yo dormir en estación autobús, mañana voy albergue". No va haver manera de que acceptés els diners, sense cap acritud, i va marxar encara donant les gràcies amb un oxigenant somriure de negre al rostre.

Em sembla intuir-la en el Dalai Lama i en la seva justa i massa postergada reivindicació de la llibertat del seu poble. Portarà fruit el sacrifici de tants tibetans? La marca dels claus és una pregunta lacerant d'esperança.

La veig en la Mercè vetllant en dies alternatius la seva amiga "terminal" a l'hospital. "Podria no fer-ho, però ho faig i no se'n parli més". Per què fem aquestes coses "innecessàries"? Per què vetllem a les portes d'un sepulcre buit? Què esperem? Què estem tocant sense saber-ho? No són potser les mans i el costat del Ressuscitat? De què, si no, aquesta tossuda obstinació?

La veig en el Xavier, adolescent, descobrint un Déu que trenca els seus esquemes. Un Déu que l'incomoda i l'atreu a parts iguals. "Això no quadra amb el que m'havien dit els amics, els pares, la tele i la gent del teatre". Aquest Déu incòmode fuig dels patrons en què l'havia aconseguit encaixonar: el patró del "quina parida", el patró del "és cosa de padrines", el patró del "quin avorriment", el patró del "a mi no em diu res". De cop, Déu s'ha convertit en una qüestió urgent, i el millor és que es mor de ganes de respondre-la.

El Ressuscitat costa de reconèixer. Els deixebles van necessitar 40 dies i diverses aparicions per reconèixer el Ressuscitat. Cal travessar el dubte, la incertesa, la desconfiança, per reconèixer el Ressuscitat. Estem massa acostumats a la fe, potser ens cal passar per la incredulitat per copsar la diferència. Ens cal el sepulcre obert i buit, ens calen els dubtes, ens calen les ganes. Ens cal també Tomàs, ens cal que, amb la seva tossuda obstinació, no ens deixi oblidar que al Ressuscitat se’l reconeix en la marca dels claus, en la marca que l’amor va deixar gravada per sempre més en el seu cos ressuscitat.