divendres, 21 de març de 2008

HOMILIA A-FS-PASQUA
ELL HA VENÇUT (Jn 20,1-9)

S’explica la gesta del soldat grec Filípides que, l'any 490 aC, va morir de fatiga després d'haver corregut uns 40 km, des de Marathon fins a Atenes, per anunciar la inesperada victòria dels grecs sobre l'exèrcit persa. A imatge d'aquest soldat grec, algú va recórrer la distància que va de la mort a la resurrecció de Jesús per proclamar una encara més inesperada victòria: "Ell ha vençut".

Però, què és el que ha vençut? A qui ha vençut? És que no ha mort? La resurrecció, és realment una victòria? No serà, més aviat, la gegantina suggestió d’alguns davant la incapacitat de digerir un fracàs tan dolorós? Les suggestions duren un dia, una setmana, a molt estirar poden durar un parell de generacions, però més no. No, la resurrecció de Jesús no és una immensa suggestió, sinó una ferma convicció. Aquesta convicció en la victòria del Ressuscitat, a molts els ha portat a la mort i a molts més encara els ha portat a la Vida.

Què és, doncs, el que Jesús ha vençut ressuscitant d’entre els morts?
Jesús ha vençut la por, el pecat i la mort.
Anem per parts.

Ha vençut la por
La víctima reflecteix, com en un mirall, la por instintiva, visceral, brutal del botxí. Sabeu què és el que va descol·locar el centurió romà que va crucificar Jesús? Que en els seus ulls no va veure reflectida la por, sinó el perdó i la compassió. El centurió va veure reflectida en aquells ulls més aviat la seva pròpia por, el seu propi pecat i la seva pròpia mort, però els va veure vençuts, derrotats, anorreats per l’amor impossible d’aquell home. I va comprendre, per primera vegada, que cal ser vençut per l’amor, si vols participar de la seva victòria, una victòria que no se sembla en res a totes les altres.

Ha vençut el pecat
El pecat posa als homes un límit que aquests no poden traspassar. El límit de la pròpia supervivència, en lluita amb la supervivència dels altres. El límit de l’amor als amics que es justifica per l’odi als enemics. El límit del qui considera que ha vingut, no a servir, sinó a ser servit. El límit del propi melic com a centre de l’univers i de la pell estranya com a amenaça. Jesús ha transitat aquest límit sense deixar-se atrapar, i ha mostrat així que el que és pròpiament humà no és el límit, sinó el trànsit: el reconèixer que ens trobem sovint atrapats en una banda, però que som constantment cridats i atrets des de l’altra.

Ha vençut la mort
Jesús, en definitiva, ha vençut la mort, que és el límit darrer i definitiu què el pecat imposa a l’home. Jesús ha estimat fins al límit i ha eixamplat el límit, l'ha traspassat. La mort ja no és el límit de l'amor, no des de Jesús, no per a Déu. Els cristians som testimonis d'aquest eixamplament del límit de l'amor i d'aquesta limitació del poder de la mort.

No perdem la vida quan la lliurem per amor: aquesta és la victòria, aquesta és la convicció que ha mogut els màrtirs al moment de la gran prova i la que ens ha de moure a nosaltres en les nostres petites proves. Cada vegada que, en comptes de retenir, lliurem, eixamplem el límit de l’amor i reduïm el domini de la mort.

Això és el que van creure Maria Magdalena, Joan i Simó Pere, quan van veure el sepulcre obert i buit. Ells són els primers testimonis del Ressuscitat i els signes són una pedra, un llençol d’amortallar i un mocador. Van trobar la pedra de l’entrada del sepulcre vençuda, com el pecat, a un costat; el llençol d’amortallar vençut, com la mort, i aplanat; i el mocador que li havien posat al cap vençut, com la por, al mateix lloc on l’havien volgut lligar.

2 comentaris:

Edgar ha dit...

En la meva humil i senzilla experiència, la convicció en la resurrecció de Jesús no ha estat el resultat d'un raonament, d'un pensament lògic, sinó el resultat d'un encontre, viu, adolescent, profund, amb el Silenci, l'Absurd i el No-res en un escenari sense Déu, sense Transcendència, sense Vida, sense Amor, sense Perdó. Vaig visualitzar i viure en pròpia carn com el que vaig anomenar infantilment la "Gran Riallada Còsmica" m'enfonsava més i més en l'Absurd i el No-res. En aquest escenari, finalment vaig començar intuir que la meva ínfima vàlua humana, fins i tot el més ínfim gest amb intenció amorosa imperfecta entre ésser humans, no encaixaven, perquè es resistien a ser reduïts a aquest Absurd. Em vaig rebel·lar i em vaig tornar a aixecar i, en el Silenci, vaig redescobrir que Déu existeix, que m'estima l'ínfima petitesa del que sóc i del poc que faig, i que junt amb mi estima el que és i el que fa tot Altre. D'aleshores ençà el meu escenari ha tornat a ser amb Déu, amb Jesús Resuscitat, amb Vida, amb Amor, amb Perdó, amb l'Altre, amb el Món. Per mi la Resurrecció, la Vida plena en Déu, dóna sentit i plenitud a aquesta vida, la d'ara, la d'aquí, i dóna sentit i plenitud a tot allò, i sobretot a tots aquells, més ínfims, marginats, oblidats. Tot està íntimament relacionat. Per mi la Resurrecció és el triomf silenciós de la infimitat sense ni tant sols presentar batalla contra l'estrèpit de les pretensions de grandesa de tota mena, aquestes, sí, realment absurdes. - Amb els millors desitjos! BONA PASQUA!

Marc Vilarassau sj ha dit...

Gràcies Edgar,
Sempre he estat convençut de que les homilies són molt més riques pel que susciten que pel que diuen.
I els teus comentaris són una bona prova.