HOMILIA A-FS-RAMS
ENTRADA TRIOMFAL (Mt 21,1-11)

Que fugisseres i vanes són les glòries mundanes! Que efímeres totes les victòries! Un equip de futbol que ahir estava en ratxa ascendent, a només 2 punts del seu rival, avui torna a estar a 8 punts, i ningú no sap perquè. Un partit polític que ahir estava en ratxa ascendent amb 8 escons al Parlament, avui torna a tenir-ne només 3, i ningú no sap perquè. De la nit al dia, els imperis s’enfonsen i les corones es marceixen.

Quantes entrades triomfals no s’han convertit en sortides vergonyants? Quants no han entrat trepitjant fort per la porta principal i han sortit de puntetes per la porta de servei? Quants aplaudiments fervorosos no s’han transformat, de la nit al dia, en xiulades monumentals?

La mateixa somera que va muntar Jesús en la seva entrada triomfal a Jerusalem, si se’m permet la llicència, serà muntada pel gran sacerdot en la sortida vergonyant de Jesús cap al Gòlgota. La mateixa gent que cridava “Hosanna” amb gran fervor, poc després cridarà “crucifiqueu-lo” amb major furor. Les fulles de palma que alguns agitaven davant seu, es convertiran en la corona d'espines que més tard li clavaran al cap.

Què ha passat? Què ha fallat?

La mística jueva ja havia advertit que l’acte suprem de la manifestació de Déu no era una “expansió”, sinó una “contracció”; no una “aparició”, sinó una “retirada”. Els profetes ja ens havien advertit que el Messies podia aparèixer, no transfigurat, sinó desfigurat; no en forma “gloriosa”, sinó en forma “sofrent”. Sant Ignasi ja ens havia convidat a llegir el relat de la passió amb la següent clau de lectura: “considerar como la divinidad se esconde”. Però és d’aquestes coses que, un cop sentides, oblides ràpidament.

Dit en llenguatge joànic: acaba el temps de la manifestació i comença el temps de la glorificació. Però qui ens havia de dir que la glòria de Déu es mostraria d'aquesta manera, en l’abaixament de Jesús i no en el seu enaltiment. Per això, els qui teníem la vista fixada a la cornisa del temple, esperant la seva aparició triomfal, ens hem quedat a quadres. I és precisament això el que fa que el cristianisme sigui el que és i no una pinzellada més del quadre de Déu que anem pintant meritòriament els homes.

Seguint amb la imatge pictòrica, és com si a aquest quadre, de cop, li haguessin rebentat a sobre un pot de pintura. És en aquest contrast violent, inesperat, que se'ns mostra quelcom essencial del rostre de Déu; quelcom que el nostre propi talent dissimulava; quelcom que cap preciosisme estètic, ètic o religiós no podia, de cap manera, representar.

S’explica l’anècdota d’un gran mestre pintor que contemplava el quadre d’un deixeble sense acabar d’esbrinar què li faltava. Tenia harmonia, tenia talent, tenia equilibri, ho tenia tot, però li faltava quelcom. En aquestes, va agafar un rasclet de jardineria i el va passar per la superfície del quadre. Davant l’estupor del deixeble, el mestre li va dir: “Ara sí: li sobrava talent, però li faltava veritat”.

Hi ha una distància que nosaltres no podem salvar. És la distància que va de l'horror d'un innocent crucificat, a la meravella estètica de la Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach. Quanta gent no s’extasia davant d’una mentre gira cua davant de l’altra? És la distància que va de la bellesa i de l'harmonia a la veritat. És la distància que va de predicar, d'admirar, de contemplar, de composar, de revelar... a creure i a estimar.

Això és la fe: Déu salva per nosaltres aquesta distància. Déu s'acosta i es deixa tocar. Déu s'abaixa, es cenyeix una tovallola i es posa als peus per a rentar. Déu perd el mantell, la corona, el tron i la vida, no per ser admirat, servit, adulat, magnificat, sinó per a ser estimat. Déu no és genial, Déu no és plusquamperfecte, Déu no és "la inefable vacuïtat d'allò real"... Déu és amor i amor crucificat. Si t'ho creus, ets cristià.

Aquesta Pasqua demaneu la fe, demaneu de creure en el Déu de Jesús, demaneu de ser més autènticament cristians, demaneu i Déu us ho concedirà.