HOMILIA DG-TO-A10
VINE AMB MI (Mt 9,9-13)

Quan t’adones que allò en què havies posat les teves ànsies existencials (digues-li diners, digues-li nihilisme, digues-li bons pectorals, digues-li vibracions tel·lúriques, digues-li seguretat) no és més que un placebo amb data de caducitat, toques fons i et dius: “bé, això és el que la vida dóna de sí, quina decepció, però de què serveix lamentar-se?, ara m’asseuré a la meva taula d’impostos i seguiré remenant els mateixos rals, qui diu un dia diu un any”. Et resignes i et fas a l'idea d’anar passant, sense esperar res, assegut a la teva cadira fins a quedar ben incrustat. I vet ací que et tornes un usurer, del teu temps, del teu espai, de les teves manies, dels teus èxits i de la teva petita gàbia d’on ja no pots sortir i on ningú no hi pot entrar.

Aquesta podria ser la situació de Leví en el moment que arrenca l’acció en el fragment de l’evangeli d’avui (mireu-lo com compta els cèntims al marge esquerre del quadre de Caravaggio!): assegut a la seva taula d’impostos, cobejat pels seus pocs “amics” i detestat pels seus molts enemics. I és que Leví era un usurer, però no només de diners, això és el de menys, era un usurer de sentit, de felicitat, de generositat i d’esperança. Esperava tan poc, que només esperava diners. Els diners són la fugida endavant de qui no gosa esperar res més a la vida. Els diners són l’últim refugi del desesperat, són la resignació i, probablement, la venjança d’aquell que ha fracassat en tots els altres fronts. És per això que l’ofici de Leví era tan menyspreat, no només perquè li feia el joc a l’invasor romà, sinó perquè consagrava als diners una existència desesperada.

El marge esquerra de la vida està ple de gent asseguda amb el cap cot i comptant quartos, com Leví en aquesta meravellosa imatge. Però mai no és massa tard, mai no és massa avall, la vida no és un fotograma congelat, vivim sempre al llindar de la conversió, per molt instal·lats que estem en la nostra cadira existencial. Déu és així, quan nosaltres estem de tornada, ell encara està per estrenar.

De cop, esclata el llampec, aquesta línia recta, en diagonal, que separa l’ombra de la llum, directa, precisa, que uneix d’un sol tret el rostre de Jesús, la seva mà estesa, la mà dels dos vells assenyalant i el cap de Leví acotxat i despistat. Aquest moment precís marca una frontera, un capgirament radical de tots els esquemes, una revolució en tres paraules: “Vine amb mi”. L’experiència va ser tan forta que li va canviar la vida i també el nom: "ja no et diràs Leví, sinó Mateu".

No us hi heu fixat? El pecador, el dolent, el marginat, aquell per qui ningú no dóna ni un ral... quan algú s’hi fixa i li diu “vine amb mi”, respon amb una disponibilitat i un entusiasme totals. En canvi, el bo, el just, el primer de la classe... està tan acostumat a que el sol·licitin i el facin jugar, que quan li diuen “vine amb mi”, hi va, però arrossegant els peus i perdonant la vida al seu voltant. I és que “el metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts”.

I nosaltres, estem bons o estem malalts? Anem sobrats o necessitats? Esperançats o resignats?

Fem la prova: Imagino que Jesús estén la mà cap a mi, em fa aixecar els ulls amb la força del seu esguard, i em diu, entre sobri i suplicant: “Vine amb mi”. Com reacciono?

Me’l miro i dic, “vols callar, que ja m'he tornat a descomptar”?
Penso, “ara no, potser demà”?
Dubto, “és a mi o al del meu costat”?
Contesto, “d’acord, però m'he de llegir bé el contracte abans de signar”?

O bé, m’aixeco de la cadira i, sense dir res, sense ordenar els meus afers, sense signar papers, sense dubtar, contra tota esperança, com Abraham, contra tot pronòstic, com Mateu, com un miracle, com Caravaggio, com la veritat més nua i inexorable: “el que jo vull és amor i no ofrena de víctimes... el que jo vull és amor i no existències resignades o còmodament instal·lades, no m’importa el currículum, sinó les ganes”.