HOMILIA DG-TO-A09
SOBRE LA ROCA (Mt 7,21-27)

Tothom coneix la faula dels tres porquets. Tres germans del gènere porcí han de construir-se una casa que els protegeixi del llop. El mandrós la construeix de palla, el conformista de fusta i el prudent la construeix de totxanes. Evidentment, les dues primeres s’ensorren i només la tercera resisteix l’embat de la fera. La moral és alliçonadora: només els diligents salven la casa.

La paràbola que ens proposa Jesús avui a l’evangeli no té res a veure amb la faula dels tres porquets, per molt que sovint l’hem interpretat en la mateixa línia. Mentre la faula posa l’accent en la casa, en l’obra del constructor, Jesús posa l’accent en la roca, en el terreny que serveix d’assentament a la casa. La diferència és molt significativa.

En el primer cas, no sortim del moralisme de bons i dolents, de perfectes i imperfectes. Jesús, en canvi, ens diu: “feu la casa tan sòlida com pugueu, però no oblideu que l’important és la roca”. La casa ja pot ser de formigó armat, disseny hi-tech, setze habitacions i jacuzzi, que, si ha estat bastida sobre la sorra, caurà igual com si fos de palla. Encara pitjor, perquè farà molt més d'espetec al caure.

No es tracta de ser uns cutres i de construir la casa de qualsevol manera, aquesta també seria una lectura esbiaixada. La casa importa: pot ser més gran o més petita, més acollidora o menys, més sòlida o menys. I no és el mateix una cosa que l’altra. De fet, la casa del porquet diligent va servir de refugi als altres dos brètols quan les seves es van ensorrar. No és veritat que Jesús faci l’elogi de la indolència.

El que sí fa Jesús és alertar-nos contra el puritanisme i l’elitisme moral, contra la impostura dels qui es creuen bons i miren els altres amb menyspreu. Això és sorra. Les nostres construccions, més tard o més d’hora, amb més espetec o menys, passen. Per molt ben construïdes que estiguin, al final, s’ensorren. El que no passa i no s’ensorra és la Roca sobre la qual poden estar assentades.

No és la perfecció moral, intel·lectual o física la que ens fa perdurables. No són els nostres criteris ni les nostres estadístiques. No són les nostres paraules, ni que siguin molt religioses, les que aguanten la casa. Fins i tot un lloro aprèn a dir “Senyor, Senyor” si algú li ho ensenya.

El que ens aguanta és la seva voluntat i les seves paraules. I el que ens fa perdurables no és dir-les, sinó complir-les. I quines són les seves paraules? Només hem de llegir els tres capítols que precedeixen el fragment d’avui, en l’evangeli de Mateu. En efecte, el Sermó de la Muntanya és la roca ferma que pot donar consistència perdurable a la nostra casa. Si construïm al damunt d'aquestes paraules, sigui com sigui de gran, d'espaiosa i de bonica la nostra casa, resistirà els embats del vent i la crescuda de la riuada.