divendres, 13 de febrer de 2009

HOMILIA DG-TO-B06
IMPUR (Mc 1,40-45)

Antigament, els leprosos havien de cridar: “impur, impur”, i havien de viure sols, fora de la ciutat, en llocs despoblats.

Actualment, els malalts de SIDA, els immigrants sense papers, els passavolants recalcitrants, els indigents impenitents... van amb la campaneta de l’estigma social cridant “impur, impur”, i s’apilen als marges de les nostres ciutats.

És comprensible. Cada època inventa les seves quarantenes, per tal d’evitar contagis i prevenir les epidèmies. No fer-ho semblaria una temeritat.

L’evangeli ens presenta Jesús anant a llocs despoblats, als afores de la ciutat, cridant: “pur, pur”. D’aquesta manera, Jesús trenca la quarantena i s’arrisca a que s’estengui una epidèmia. És un irresponsable?

Jesús mana seriosament al leprós de no dir-ho a ningú i d’anar de seguida a regularitzar la seva purificació davant les instàncies pertinents. Però el leprós no fa cas i l’epidèmia s’estén com la pólvora.

Conseqüències? Jesús, després de purificar el leprós, es converteix ell mateix en un impur, sense poder entrar manifestament als pobles, quedant relegat als llocs despoblats.

I és que no es pot tocar un impur impunement. Si t’acostes als impurs i els toques, t’arrisques al contagi. Passes a compartir la impuresa de l’altre, la seva impotència, el seu arraconament. El leprós (tant el d’abans com el d’ara) no és simplement un malalt, sinó un maleït. Tocar malalts no t’exclou, no corres el risc de contagiar-te i de quedar tu mateix exclòs; tocar impurs, sí.

No tot amor és com aquest, no tot amor s'atreveix a anar tant lluny, no tot amor és tan humanament diví com aquest amor de Jesús que trenca quarantenes i s’arrisca al contagi. A partir d’ara, no hi ha “inflors, crostes o erupcions” de la pell que ens puguin separar de l’amor de Déu. Amb aquest gest, Jesús trenca, en nom de Déu, la quarantena que se’ls havia imposat als impurs en raó de la seva impuresa. Amb aquest gest, Jesús trenca la maledicció que pesava sobre ells i els declara purs, és a dir, beneïts, estimats, predilectes. I paga el preu per fer-ho.

Estem disposats a pagar nosaltres el preu d’un amor així?

1 comentari:

Pere Blanco Sànchez ha dit...

Ei Marc!

M'agrada aquest escrit! dóna peu a pensar molt. La pregunta final és realment inquietant.

Ens llegim!

Pere.