HOMILIA DG-TO-B07
PER UN FORAT (Mc 2,1-12)

Quatre homes porten un paralític fins a Jesús: quants esforços calen per portar una sola persona fins a Jesús? Cal la fe de molts per a la salvació d’un de sol. Això ens ha d’animar, en temps de vaques magres, a sumar tots els nostres talents, tota la nostra creativitat, tota la nostra imaginació... per tal de portar alguns fins a Jesús.

Però, què passa quan la porta d’accés està barrada?, què passa quan l’accés habitual sembla col·lapsat? Quan la necessitat és tan urgent com el desig, aleshores trobem la manera d’entrar sense passar per la porta. Peti qui peti.

Avui en dia, haurem d’ajudar molts dels nostres contemporanis a arribar fins a Jesús, ni que sigui fent un forat al sostre de l’església. Molta gent no pot entrar per la porta, per la raó que sigui, però tanmateix busca insistentment a Aquell que el pot curar de la paràlisi i li pot perdonar els pecats.

La iniciativa d’aquells quatre homes no devia de fer massa gràcia a l’amo de la casa: a ningú no li agrada que li deixin la casa al descobert! Tampoc no devia de fer massa gràcia a la gent que s’amuntegava davant la porta, aguantant les incomoditats per tal d’escoltar el Mestre.

Més d’un devia reprimir les ganes d’escridassar-lo: “a la cua!, fes com tots!, per què no arribaves abans?”. El paralític passa davant tothom, perquè té més necessitat que els altres de ser curat. Punt.

Nosaltres, els que portem tota la vida a dins, no ens adonem que hi ha gent que no pot passar perquè troba la porta bloquejada. Nosaltres, els de casa, hem establert un sistema de torns que diu: quan més temps portes, més a prop de Jesús. Però Jesús canvia els criteris: quan més necessitat de salvació, més a prop seu.

Que vinguin els paralítics, que pugin al terrat aquells que tenen veritable necessitat de ser curats, i que entrin a dins ni que sigui per un forat!