CRISI (Mc 1,12-15)
Feia temps que no vivíem una crisi tan important com l’actual. Tot fa olor a crisi: el mercat, la família, l’església, l’educació, la política, el poder judicial... Jo m’apunto al carro dels qui diuen que la crisi, tot i tenir bàsicament conseqüències negatives, també pot tenir alguns efectes saludables. Hi ha coses que no canvien si no és per culpa d’una crisi. Per culpa o per gràcia. Em refereixo a coses que es van enquistant perquè no trobes mai ni el coratge ni les ganes d’arreglar, com aquella taronja podrida que es queda al fons del calaix i que fa que es podreixin totes les altres.
Coses que només un diluvi és capaç de sanejar. Ja sé que em direu que el diluvi no és la solució, i teniu raó. Déu també va reconèixer que els excessos no es poden arreglar amb altres excessos ni que siguin de signe contrari. Sigui com sigui, el fruit del gran diluvi va ser l’aliança: “posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i vosaltres”. La crisi, com el diluvi, ens deixa estovats, però nous.
A ningú no li agrada que li purifiquin la butxaca, quan començava a pensar que no tenia fons.
A ningú no li agrada que li purifiquin la disfressa, quan ja s’havia identificat amb ella.
A ningú no li agrada que li purifiquin la fe, quan responia prou bé a unes quantes preguntes no massa complicades.
A ningú no li agrada que li purifiquin l’Església, quan la sent feble i desorientada.
A Jesús no li va agradar que l’Esperit l’empenyés cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs. No van ser unes vacances pagades en una haima, fent tai-chi sobre una duna a la posta del sol. Va haver d’empassar molta pols, molta fam, molta foscor i molta temptació. Un diluvi de sorra. Del qual va sortir purificat i amb una Bona Nova pels altres.
La Marta ha passat també per un diluvi de sorra: el seu matrimoni s’ha trencat. Aquell projecte d’amor i felicitat que va anar covant durant anys i que va donar tres fills, s’ha desfet com la sorra. I també, com la sorra, semblava que se li desfeia la fe: “On estàs, Senyor, en aquest desert? On estàs, Senyor, ara que s’ha separat allò que tu vas unir per sempre? Compareix a judici, dóna’m una resposta. Per què no em serveixen totes les fórmules que jo havia proposat tantes vegades als altres?”. Això és una crisi i la resta són frases fetes.
I diu la Marta que ha sortit del diluvi també purificada, i entenent una mica més perquè la Bona Nova de Jesús és realment “Nova” i no només “Bona”. Ningú no desitja un diluvi, ningú no demana una crisi; però, si arriba, potser ho entenguem també nosaltres.
1 comentari:
Pensant en aquesta oportunitat que pot derivar-se de l’actual crisi, desprès de llegir-te, també m’apunto convençut al teu carro optimista. Això sí, no puc deixar de pensar que uns estan pagant més car el preu d’aquesta oportunitat que d’altres, i també que uns i altres seran els de sempre.
Quan dius: “A ningú no li agrada que li purifiquin la fe, quan responia prou bé a unes quantes preguntes no massa complicades.” ..., jo penso: Que bé que has sabut expressar en una frase única el que és tot un complex conflicte derivat del despertar d’un món on hi vivíem instal·lats en rutines i tradicions, on ningú es qüestionava res i trobar-se, de repent, en un altre de completament diferent, racional, autosuficient, trencador... on per avançar cal anar a contracorrent i a voltes per camins d’exclusió.
Publica un comentari a l'entrada