HOMILIA DG-QR-B03
QUARANTA SIS (Jn 2,13-25)

Jesús treu fora del temple tota la corrua de venedors i canvistes que s’hi amuntegaven. "Tots", diu el text. I no hem de pensar en les quatre paradetes de souvenirs i fruits de la terra que hi ha a Montserrat. El Temple de Jerusalem era una immensa estructura dedicada als sacrificis rituals, amb un pati porxat i emmurallat que feia uns cent cinquanta mil metres quadrats, amb més de deu mil sacerdots organitzats en torns al llarg de l’any i amb una proporció elevadíssima dels habitants de Jerusalem que vivien, directa o indirectament, del moviment econòmic generat pel temple.

El gest de Jesús no va ser interpretat com l'enrabiada d’un sonat, sinó com el gest profètic d’un possible Messies. Als bojos se’ls lligava i se’ls expulsava de la ciutat. Lluny de fer això, a Jesús li adrecen una pregunta molt intencionada: “quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?”. Només els profetes donen senyals, i només un veritable profeta pot donar un senyal messiànic com el que sembla voler donar Jesús, ja què només el Messies tenia autoritat sobre el temple.

I Jesús, que s’havia negat altres vegades a donar un signe que no fos el de Jonàs, aquest cop els en dóna un de sorprenent: "Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies". I ells, que no s’arronsen, li engeguen: "Fa quaranta sis anys que treballen en la seva construcció, ¿i tu el vols reconstruir en tres dies?". Més que una discussió religiosa, això sembla una olimpíada matemàtica.

"Quaranta sis" és tot un símbol. "Quaranta" és la xifra de l’alliberament, de la travessia pel desert, sang, suor i llàgrimes a dojo, el terreny de la història plena de conflictes, d’anades i reculades. "Sis" són els dies destinats al treball, els dies de l’afany humà.

Quaranta anys al desert són afany inútil i una trampa mortal, si no és perquè Déu ens ha fet sortir i ens ha posat l'alliberament com a tasca. Com diu la lectura del llibre de l’Èxode: "Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau. No tinguis cap altre déu fora de mi".

Sis dies són afany inútil sense el setè dia, el dia del repòs i de la lloança, tal com podem llegir al mateix fragment: "durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu".

"Quaranta sis" és doncs el símbol de l’incomplet, de l’inacabat, de la pols sense l’alè, de la matèria sense l’esperit, de l’home sense Déu. A la construcció del Temple, li falta una cosa, la més important, sense la qual el Temple no té sentit... al temple li falta Déu mateix. A aquest temple li falta la seva raó de ser, sense Déu el temple es converteix en un mercat, en un fútil holocaust on es consumeix tot l’afany inútil de l’home. Foc d’argelagues.

Nosaltres també ens hauríem de preguntar si a totes les nostres estructures humanes, des del nostre sistema econòmic fins a la família, des de la nostra parròquia fins la nostra comunitat de veïns..., no els manca la seva raó de ser, l’esperit que les anima i els dóna un horitzó i un sentit. Ens hauríem de preguntar si les nostres vides estan animades per aquella sàvia que fa que els nostres gestos no es limitin a exterioritzar un malestar, sinó que proposin una alternativa millor, avancin un nou estat de coses, siguin alliberadors de les persones i de les societats, construeixin humanitat i Regne de Déu. I ho sàpiguen celebrar.

A l’home li calen quaranta sis anys per construir un temple amb data de caducitat. A Jesús, i aquest és el senyal, li basten tres dies per bastir un temple sòlid i etern, el temple del seu cos, el temple de la seva humanitat viscuda com a servei que es gasta per amor als altres, com a vida lliurada i ressuscitada. Un temple així no s’ensorra mai.